Horeta i mitja de pel·lícula que arrenca com aquell mític dia de fúria de Michael Douglas o potser fins i tot evocant el club de la lluita de Brad Pitt y Edward Norton.
La qüestió és aquest emprenyament gradual, en fi crescendo que ens captiva amb el reclam latent que es repartiran hòsties com a pans.
Perquè si Tarantino ens ha ensenyat alguna cosa és que portant la violència fins a l'extrem de l'esperpent, tot està permès. No és qüestió de recrear-s'hi amb fonament existencial.
Simplement matar per matar, sense traïdoria ni premeditació. Res personal, però la fillputesa es paga. Inspiració en la pintada que es veu per algunes ciutats… «jo també t'odio»…
No hi donis més voltes. El do Ningú no és protagonista d'aquesta pel·li i tu ho sabeu. El puto camió de les escombraries us té mania. Surt disparat quant us disposeu a portar-li les teves merdes i intimitats diverses. I és que la rutina atrapa amb la seva inèrcia anticlimax, però el camió de les escombraries es pot escapar encara que surtis sempre a la mateixa hora a trobar-lo.
D?aquí ve la sensació del protagonista que és Ningú. Un ningú a qui se li han escapat tots els trens, els millors anys, les millors ereccions i fins i tot els cabells sobre el cap.
Forma part d'aquesta llei de vida. Segurament molts tenim allò de la rutina com una benedicció. Però hi ha qui no sap portar-la i cal entendre'ls. Perquè la societat ven motos que no pots comprar mai.
La qüestió és que si alguna cosa ha de trencar la teva rutina o la del senyor Ningú (més enllà del camió de les escombraries el conductor de les quals treu el dit cor mentre es descollona de tu), pot ser que sigui l'aparició d'uns lladres a punt d'emportar-se per davant del teu món.
O simplement uns brètols que molesten la penya a l'autobús. D'aquells que ve de gust aniquilar a ganivetades quan els veus arribar ocupant els seients dels grans o llençant un llibre al lector despreocupat.
Per don Ningú es tracta de venjar al món rotllo l'oncle la vara de José Mota però made in América. Uns bons trets mai estan de més per espavilar i treure la ximpleria a tant atabalat que campa per aquí.
Una certa idea que som incorregibles facilita la llicència de la violència gratuïta a pelis com aquesta. Si no tenim remei, apliquem en aquest cas la justícia més sumària, l'ull per ull i el matarile per la simple protesta.
Per poc que John Wick, la rossa de Kill Bill i aquest do Ningú s'ajuntessin com a herois del sagnant, s'acabaria tanta estupidesa que es mou per aquí, com un corrent entre delinqüents comuns o menys comuns.
L'assassinat com a solució més ridícula, amb el manual sempre al costat del «Mindfulness per a assassins», un llibre que segurament il·lustraria aquest ningú encarnat per Bob Odenkirk. Actor que jo no coneixia, però a qui ja seguiré la pista amb més confiança.
Heroi o antiheroi. Qui ja sap? En el seu repertori d'armes per combatre el mal… doncs destrals, navalles, cordes amb què penjar si s'escau, barres d'autobús, palletes de refrescos, pals, vehicles per atropellar a base de bé, rellotges o extintors…
I ja quan la cosa es posa malita potser toqui recórrer a unes quantes k47.
Un altre assumpte ressenyable en això dels herois aniquiladors és que en el fons qualsevol heroi sempre somia ser Robin Hood.
Trincar la pasta en última instància pot donar aquesta part de felicitat (segurament al voltant del 99%) que correspon a la pasta, i que tot ciutadà de bé espera aconseguir amb el seu esforç diari. Inclosos els assassins més antojadizos.
Rematem amb una banda sonora plena de grans èxits per acompanyar les escenes més mítiques. Aquestes on palmen dolents per tot arreu entre sang i foc.
Perquè tot personatge meitat heroi meitat canalla necessita una bona melodia que xiular mentre s'acaba el món a l'esquena. You'll Never Walk Alone, mi friend.
DISPONIBLE AQUÍ: