Escriure sobre l'amor té a Aki Shimazaki una consideració única, uns centelleigs existencialistes que abasten des del buit del desamor fins a la paradoxal font inesgotable de l'enamorament correspost. Aigües que flueixen paral·leles i que desperten la mateixa sensació del no res quan s'esgota l'últim glop.
Entre mancances, despits o plenitud intuïm que, efectivament, l'amor és l'únic motor que mou el món. Perquè l'odi només destrueix. I fins i tot l'amarga pena de l'amor desperta aquestes notes malenconioses de pretesa immortalitat des de la necessitat del petó inacabable. La memòria és l'encarregada d'empastar-ho tot i posar els peus de foto als records de l'amor èpic. Sense la memòria l'amor es pot esfumar o, perquè no, despertar l'enginy cap a conquestes insospitades.
En una petita localitat japonesa, el matrimoni compost per Tetsuo i Fujiko Niré viu plàcidament en una residència als jardins de la qual canten tota mena de cigales. Són ja avis, i s'hi van mudar quan ella, Fujiko, va començar a mostrar símptomes d'Alzheimer. I un matí, en aixecar-se, Fujiko, estranyada, no reconeix Tetsuo, el seu marit.
Gràcies a una improvisada ajuda, Fujiko es tranquil·litza: una infermera de la residència li diu que Tetsuo és el seu xicot, el promès que, segons l'antiga tradició japonesa, ha conegut gràcies a una trobada, un miai. A partir d'aquell moment, Tetsuo no només s'enfrontarà a situacions que el desconcertaran, sinó que, abans de res, haurà de decidir si vol convertir-se en el nuvi de la que ha estat la seva dona durant dècades. Perquè les sorpreses només acaben de començar.
Ja podeu comprar la novel·la «Luna plena», d'Aki Shimazaki, aquí:
