L'escriptora per excel·lència per al públic femenà espanyol és Maria Dueñas. Les seves novel·les destil·len romanticisme en el seu sentit més literari. Tant l'escenografia d'un passat que aporta malenconia com les històries que ens condueixen per situacions trà giques per moments, aixà com la idea de resiliència, de la lluita de la superació, d'esperança ... una suma d'aspectes que acaben per compondre un cant a la vida.
Aquesta autora té una especial predilecció per les històries a cavall entre els segles XIX i XX, un escenari temporal que li serveix perfectament per a la seva causa.
Es tracta d'un món que avança sense pausa cap a la modernitat però que encara aporta una sensació de vinculació amb vells costums, amb rols de la dona i sobrepassats contra els que va haver de lluitar encaridament a aquells dies ... Una mena de gènere propi que s'ha vingut cridant literatura colònia i que només en Maria Dueñas, juntament amb Llum Gabàs o, des la seva residència espanyola, també Sarah Lark trobem de fronteres cap a dins.
I alhora, aquest passat recent té un no sé què de nostà lgia, de temps viscuts per pares o avis i que per tant ens vinculen directament amb l'herència més directa del que som en l'emocional.
Sens dubte tot un encert parar captivar lectores principalment però també a lectors. Històries tenyides de rosa però també de sang, de velles glòries i de decadència, multitud d'arguments amb el que MarÃa Dueñas compon les seves trames que com dic arriben a una consideració del que romà ntic més enterament conceptual, res a veure amb arguments fà cils sinó que es desenvolupen conjuntament amb tot l'esdevenir social d'aquells dies.
Top 3 millors novel·les de Maria Dueñas
Les filles de el capitÃ
Això de les sagues familiars, amb els secrets, els matisos, els secrets i els descobriments, és una temà tica que maneja amb gran brillantor MarÃa Dueñas. En aquesta nova ocasió viatgem fins al Nova York del 1936. Emilio Arenas regenta un restaurant fins que un contratemps fatal acaba amb la seva vida.
Victòria, Llum i Mona, les seves filles, decideixen mantenir el somni del seu pare en la gran poma, solament que sent dones i emigrants no ho tindran gens fà cil per tirar endavant. Les contrarietats de la seva situació a la mort del seu pare condueix a les tres germanes per difÃcils camins pels quals desistir sembla el més raonable en ocasions.
Però aquestes tres dones joves s'entesten a mantenir el negoci, per la memòria del seu pare però també per elles mateixes, capaces com han estat de travessar l'oceà per continuar aquesta tasca paternal.
Una aventura que ens endinsa en realitats no tan llunyanes i en ocasions encara recognoscibles sobre la duresa de treure un projecte en un lloc on tot és estrany, però on els més petits i esperançadors detalls brillen com autèntiques joies.
El temps entre costures
Amb certs indicis de història real, aquesta novel·la parteix d'un fascinant costumisme que s'estén durant tota l'obra però que al seu torn és acompanyat per una història de passions, de conspiracions polÃtiques i de velles glòries colonials d'Espanya. Sira Quiroga deixa Madrid per instal·lar-se a Tà nger al costat de l'home que estima.
El que sembla un exòtic i plaent retir acaba sent una nova vida trepidant per Sira en la qual haurà de donar el millor de si, sense defallir, perquè el seu món no s'acabi enfonsant.
Mentre Sira perllonga la seva passió per la moda i és requerida per a les més altes confeccions, va descobrint que la persona estimada no és qui semblava ser. Una trama amb girs inesperats i amb una ferma invitació a la lluita per treure la vida endavant. La seva novel·la més representativa d'aquesta tendència de literatura colonial.
la temprança
Llegir aquest tÃtol, amb aquesta paraula tan suggeridora, que sembla despertar imatges per si sola de superació, de resiliència, d'harmonia…, convida a pensar en personatges que ens conduiran per aquesta actitud necessà ria per afrontar adversitats de tota mena.
Mauro Larrea sembla ser el personatge encarregat de apilar tota aquesta temprança necessà ria per afrontar tota la trama que se li ve a sobre. Els seus projectes empresarials trontollen, al mateix temps que l'aparició en la seva vida de Soledad Montalvo amenaça de desestabilitzar-se per complet.
Un apassionant viatge per Mèxic, Cuba, una brillant Jerez, exportadora de grans vins i coberta per l'oripell de la prosperitat de moment, escenaris tots d'una turbulenta història de passions, fracassos i glòries, on la temprança és més que mai fonamental per travessar els vaivens de la vida amb garanties de supervivència, tot i deixar-te trossos de l'à nima en l'intent ...
Jo vaig començar per El Temps entre costures i em va agradar molt, després em vaig llegir La Temprança i no em va agradar: coincideixo amb Rosa, molt lenta, fa la sensació que va començar a escriure amb una idea i va acabar amb una altra completament diferent i a la fi no hi ha molta cohesió, l'argument està una mica desmanegat. No obstant això, li vaig a donar una oportunitat a Les Filles de el Capità , que sembla que sà que ha agradat més.
Grà cies per la teva aportació, Laura!
Opino el mateix
No serveix de res deixar un comentari. Ja ho deixi i no m'ho van acceptar per no dir que les novel·les de Maria Dueñas m'han encantat, perquè la veritat és que són veritables «castanyes»; a el menys dues d'elles.
Per gustos hi ha colors!
Perdona, Rosa. Hem estat fora de servei uns dies.
Ja està tot pujat.
Grà cies per les teves aportacions.
I pot ser que tinguis raó en això que cada vegada es densifica més com a autora, perdent aquesta frescor d'una bona història per sobre de l'escenificació de torn ...
La primera novella d'Maria Dueñas que vaig llegir va ser les Filles de el Capità , que em va agradar molt, per la qual cosa sense titubejar, vaig comprar la Temprança i Missió Oblit. La Temprança, em va costar molt acabar-la, amb tant viatge, tan lenta que saltava d'una cosa a una altra; amb excessiva descripció per arribar a un final mancat de vista general, pel meu gust. Estrany!
Sense molta il·lusió i amb por que fos igual de lenta, vaig començar a llegir Missió Oblit; em cansi de tant historiar, tant anar cap endavant i cap enrere, i per avorriment la deixi pel capÃtol 20 més o menys.
Aquesta dona, pel meu gust, dóna massa voltes a les coses; coses que de vegades es perden en la memòria de tant i tant indagar, pel que costa seguir la història
Es necessita una memòria d'elefant per seguir les seves històries.