Els 3 millors llibres de Sergi Pàmies

No sempre ens fixem en els traductors, els que apareixen entre els crèdits dels llibres dels nostres autors favorits. Però heus aquí que això de Pàmies en les seves tasques de traducció de la inesgotable Amelie Nothomb resulta tan notori que acaba cridant l'atenció. I un dia t'animes a fer-te una volta per l'obra del traductor.

Sergi Pàmies no és tan prolífic com la Nothomb. Potser perquè amb traduir una autora tan frenètica ja té Sergi força feina. I encara amb això, Sergi acaba per brunyir fins a la més intensa brillantor les seves obres, amb aquesta meticulositat del traductor, afanyat en aquesta ocasió a ser el més fidel possible amb el seu propi imaginari.

Contes i relats per pintar l'esbós d'una realitat malgrat que sempre no té vida. En aquesta tasca està embrancat, sempre que pot, Sergi Pàmies. Volums d'intrahistòries compromeses amb el relat més intimista, estirant l'univers que cada personatge porta a dins per compondre al cosmos resultant la vida més plena. Personatges que es mouen entre grans ficcions i petites fantasies, com tots fem…

Top 3 llibres recomanats de Sergi Pàmies

Si et menges una llimona sense fer ganyotes

Aprenem a sobreactuar menjant una llimona a mos. O també pelant cebes ben de prop. La nostra fesomia més significativa canvia no a impactes sinó a sensacions. Com els personatges d?aquest volum, que poden adoptar una mirada carregada de segles en un instant de pèrdua, o que poden brillar com el nen que descobreix el seu primer regal de reis.

Si et menges una llimona sense fer ganyotes combina situacions quotidianes i fantàstiques que aprofundeixen en emocions comunes amb què resulta fàcil identificar-se. L'amor no correspost, la desconfiança, les dependències familiars, l'excés de solitud o de companyia i els desitjos insatisfets són alguns dels elements que caracteritzen aquest llibre.

Amb una mirada irònica, incisiva i continguda, Sergi Pàmies retrata les servituds d'uns personatges vulnerables, esclaus d'unes circumstàncies que, igual que les llimones, tenen el poder contradictori de ser àcides i refrescants alhora.

A les dues seran les tres

Hi ha canvis que succeeixen de la manera més innecessària i gratuïta. Sortir de la zona de confort existencial pot ser la més indeguda de les decisions, i forçar que a totes dues siguin les tres perquè sí. Després sempre arriben les conseqüències, amb la seva sensació de disbarat quan es descobreix que sempre, sempre, alguna cosa es perd. I que mai, mai el que ha guanyat acabarà per compensar això un altre perdut.

Als contes d'A totes dues seran les tres els límits entre la ficció i els gèneres es difuminen: el que d'entrada sembla una revisió autobiogràfica acaba convertint-se en un joc on la fantasia té un paper fabulador, sempre al servei d'una narrativa que galopa constantment entre la ironia més perspicaç i la seva capacitat per fer front als fracassos i les experiències quotidianes.

Fidel a la seva veu i estil inconfusibles, els deu contes que conformen aquest llibre s'assemblen a deu confessions íntimes: conviuen aquí, per exemple, un autor que investiga la relació implícita que hi ha entre la primera experiència sexual i el primer exercici literari, un pare que li demana al seu fill que l'introdueixi a l'univers de les aplicacions per lligar, un dramaturg amb tendències depressives que s'ha d'enfrontar a la tràgica història de la mort de la seva àvia o una parella que pretén dir-se com es vol i acaba per dir-se, sense voler-ho, tot al contrari.

A través de la seva prosa diàfana, elegant i eloqüent, Pàmies aprofundeix en el domini de la delicadesa i la digressió, amb una mirada resignadament incerta sobre el pas del temps.

L'art de portar gavardina

Potser vingui per allò del detall, del colofó ​​que tanca amb art qualsevol darrera pàgina de paper o de vida. La gavardina no és una peça per portar com si res, és gairebé la capa de l'heroi més mundà. I toca ser herois dia sí i dia també. Millor ajustar bé la gavardina per convertir en gloriós comiat el final de cada escena.

Concebuts com a concentrat de memòria, emoció i plaer narratiu, els tretze contes de L'art de portar gavardina confirmen la capacitat d'observació i el domini de la distància curta de Sergi Pàmies.

Amb un estil cada vegada més depurat, en què els sentiments i els detalls són protagonistes, el llibre combina episodis d'infància, retrata la vellesa dels pares, reflexiona sobre el romanticisme de la decepció o el pànic d'estar a l'alçada de les expectatives dels fills.

De la perplexitat individual de l'adolescència a les cicatrius col·lectives del segle XX (els atemptats de l'11-S, la Transició espanyola, la fratricida caiguda del comunisme, l'exili), Pàmies amplia el repertori d'inquietuds amb ironia, causticitat, malenconia i lucidesa i troba en la fascinació per l'absurditat i la musculatura de la sorpresa els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres servituds de la maduresa.