sense sostre




sense sostre agora Víctor 2006

Revista literària «Àgora». 2004. Il·lustració: Víctor Mógica Compaired.

            Ja pots trobar el millor cartró; un cop que l'efecte de el vi es dilueix i tornes a sentir el gel enganxat a la teva esquena, aquest cartró que amb tant afany vas buscar deixa de passar per una confortable manta per transformar-se en la porta de la nevera. I tu estàs dins de la nevera, el teu cos derrotat és una solitària lluç que es conserva en congelació en la fosca nit.

            Encara que també et dic una cosa, una vegada que sobrevius a la teva primera congelació ja mai mors, ni que sigui el que més vulguis. La gent normal es pregunta com sobrevivim en els carrers durant l'hivern. És la llei del més fort, el més fort entre els febles.

            Jo mai hagués pensat en arribar fins aquí, pertanyia a el costat bo d'aquest món capitalista. Viure d'almoines no era un dels meus plans de futur. Crec que la meva situació té a veure amb que mai vaig saber triar la persona adequada. Mai vaig triar un bon amic; mai vaig escollir una bona parella; tampoc em vaig ajuntar amb el millor soci; dimonis, si és que ni tan sols vaig triar un bon fill.

            Ja, ja sé que els fills no es trien, es deuen a la providència. Doncs pitjor encara, ni el més infame dels dimonis m'hagués concedit semblant plançó. Potser el podrís aquest món modern. Deixem-ho, no m'agrada recordar ni parlar de la meva detestable família.

            Ara sóc aquí no? Què paradoxa. Mai podria haver imaginat. Tot aquest temps que he viscut al carrer he pensat en centenars, milers, milions de coses. La imaginació es converteix en la teva única amiga allà fora. Penses en la gent que veus passar, en les seves vides. Et fiques en el paper de qualsevol d'ells per uns instants i inventes que ets un més d'aquests transeünts ocupats en el seu esdevenir quotidià. Jo sòl triar a un d'aquests joves ben vestits que parlen pels seus telèfons mòbils. Crec que així joc a què torno a ser un xaval, em dono una segona oportunitat.

            Estic assegut en qualsevol cantonada del carrer i m'encanta evadir-me. Si, és molt graciós, es desenvolupa tant la imaginació que per moments em convenço que sóc com un esperit. Em va elevar des del terra fins a un dels passejants i per segons posseeixo les seves vides, em faig meves de la seva ment i m'oblido de la misèria que envolta el meu petit món de cartrons, ampolles de vi i rosegons de pa.

            Tant divaga meva ment que arriben moments en què em poso tremendament optimista. Penso que tothom està equivocat, que només jo tinc una crua veritat, una atormentadora veritat enmig de la farsa general. Em riu al mig del carrer, onejant la bandera de la meva llibertat o de la meva bogeria. sóc el ecce homo de Nietszche, rient-se de tots. No s'adonen que viuen en l'engany de l'capitalisme.

            Però aquesta hilarant invenció només dura una estona. Quan la veritat t'ensenya el seu costat més sofrent comproves que de poc serveix la teva perspectiva si estàs sol, enfonsat, postrat en un carrer, suportant les hipòcrites mirades de les ànimes entibiadas que passegen els seus cossos pusil·lànimes per la gran ciutat.

            Perdoni pel rotllo, però ara és evident que canvien les coses. A partir d'avui recordaré la meva vida al carrer com una experiència vital. Potser fins compti el meu testimoni en interessants conferències sobre la pobresa; revelaré els meus odissees en saberudes tertúlies. Jo vaig ser un "sense sostre", sí, sona bé. Els meus nous amics em aplaudiran, sentiré seus cops d'admiració i comprensió sobre la meva esquena

            Tant de temps ... Deu, quinze, vint anys i per a mi tot és igual. El carrer passa com una cadena interminable de amargs dies, calcats indefinidament. Excepte la temperatura, res canvia. Efectivament, puc ser bastants anys més vell, però per a mi només han passat dies. Dies semblants d'una gran ciutat on he fet casa en qualsevol dels seus racons, en tots els seus racons.

            Allà fora es quedaran tots els meus companys de la indigència. Cares emmascarades, dents mellados amb els quals gairebé mai vaig intercanviar una paraula. Realment només tenim una cosa en comú els captaires: la vergonya dels desheretats, i això no dóna gust compartir-lo. Això sí, li asseguro que recordaré cadascuna de les seves mirades de per vida; la mirada trista de Manuel, la mirada trista de Paco, la mirada trista de Carolina. Cadascuna d'elles té un matís diferent de tristesa perfectament diferenciable.

            Bé ..., no cregui que estic plorant per ells, més aviat seran ells els que ploressin de ràbia per mi. ¿No creu?

             Manel, Carolina o Paco podien haver dedicat mig euro de les seves almoines a apostar per aquest mateix butlleta de loteria premiat. Qualsevol d'ells podria estar ara aquí, deixant-li anar la xapa a vostè mentre obren un compte de cinc milions d'euros en el seu banc.

            I vostè es preguntarà: ¿Després d'haver passat pel que ha passat, no pensa en ajudar a altres pobres?

            Sincerament, no. Tot el que he après al carrer és que, en aquest món, ningú fa ja res per ningú. Deixaré que els miracles els segueixi fent Déu, com sempre ha estat.

 

Valorar post

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.