Alguns escriptors naixents en la maduresa mai no haurien intuït que ho serien temps enrere, quan encara no havien escrit res. Un pretèrit Luis Landero més mogut en allò creatiu cap a camins musicals, albirava un futur molt allunyat de la literatura. Però tal com va passar amb Sant Pau, sempre és bon moment per començar a creure, per a la reconversió. Potser fos cosa del destí…, la qüestió és que un dia Luis Landero va començar a estimar els llibres com qui descobreix una luxuriosa amant. I aquí a dins es va quedar gaudint de tantes i tantes pàgines no llegides fins aleshores.
I no obstant això, no hi ha dubte que la famosa fusta d'escriptor no és una cosa que es pugui treballar. O estàs fet per dins d'aquest noble material en brut o qualsevol composició es converteix en un insuls aglomerat d'estelles fetes pols. La fusta d'escriptor ensenya a mirar el món de manera diferent, A observar els detalls i concedir-los la seva veritable magnitud i significat.
En les vivències anteriors al seu primer gargot sobre un foli, Luis Landero començava a tallar una fusta crescuda de manera natural durant anys, precisament els seus anys joves en els quals l'enginy assegurava la supervivència.
I des de les enginyoses vivències que li van tocar viure a Luis Landero, l'escriptor en potència anava perfilant un altre tipus de vivències projectades en un paper que encara no havia estat desvirgat. Aquí caminava la fusta esperant el seu moment per relatar en nous llibres particulars vides de tipus submergits en la rutina, de somnis trencats i farses, de tragèdies com comèdies i comèdies amb el tuf tràgic de l'engany.
3 llibres recomanats de Luis Landero
L'hort d'Emerson
Un cop tocat el cel de l'ofici d'escriptor (d'aquesta manera més insospitada i per tant autèntica), cada nova novel·la de Landero és pregària per a la seva legió de fidels lectors. Bàsicament (encara que ja és molt dir), perquè connecta amb aquesta vida pendent, aquesta història mai viscuda i aquesta ànima mai ocupada per tots els que ens lliurem a la lectura a la recerca de miralls on reconèixer-nos. Ens apropem a l'hort d'Emerson fent una d'aquelles passejades assossegadas cap al tard. Tot esperant que allò extraordinari ens sorprengui en qualsevol moment…
Landero reprèn la memòria i les lectures del seu particular univers personal on les va deixar a El balcó a l'hivern. I ho fa en aquest llibre memorable, que torna a trenar de manera magistral els records de l'infant en el seu poble d'Extremadura, de l'adolescent nouvingut a Madrid o de el jove que comença a treballar, amb històries i escenes viscudes en els llibres amb la mateixa passió i avidesa que al món real.
En L'hort d'Emerson treuen el cap personatges d'un temps encara recent, però que semblen pertànyer a un ja llunyà llavors, i tan plens de vida com Pache i la seva bolig enmig del no-res, dones hiperactives que sostenen a les famílies com l'àvia i la tia de l'narrador, homes callats que de sobte revelen secrets sorprenents, o nuvis càndids com Florentino i Cipriana i el seu enigmàtic seguici a l'vespre.
A tots ells Landero els converteix en parells dels protagonistes de l' Ulisses, Congèneres dels personatges de les novel·les de Kafka o de Stendhal, I en acompanyants de les més brillants reflexions sobre escriptura i creació en una barreja única d'humor i poesia, d'evocació i encant. És difícil no sentir transportat a un relat explicat al costat de foc.
Una història ridícula
Potser el relat de tota història d'amor amb majúscules, ja sigui actual o remota, no difereixi tant en l'aspecte romàntic. Perquè una novel·la romàntica de les transcendents, com dic res a veure amb el gènere rosa, ens parla de sentirs impossibles de culminar per condició social, per esclats bèl·lics o altres excepcionalitats.
La qüestió és, com decideix Luis Landero en aquesta ocasió, aportar una nova ullada a l'amor, al seguici, a aquells inicis on cadascú busca el seu lloc en potencials famílies polítiques amb les aparents bondats i els morts enterrats al soterrani de cada llar… Marcial és un home exigent, amb do de paraula, i orgullós de la seva formació autodidacta. Un dia es troba amb una dona que no només el fascina, sinó que reuneix tot allò que li agradaria tenir a la vida: bon gust, alta posició, relacions amb gent interessant.
Ell, que té un alt concepte de si mateix, és de fet encarregat a una empresa càrnia. Ella, que s'ha presentat com a Pepita, és estudiosa de l'art i pertany a una família adinerada. Marcial necessita explicar-nos la seva història d'amor, el desplegament dels seus talents per conquerir-la, la seva estratègia per desbancar els altres pretendents i sobretot què va passar quan va ser convidat a una festa a casa de la seva estimada.
pluja fina
En les novel·les de Luis Landero sempre trobem el més preclar brillantor de qualsevol personatge construït amb meticulositat, amb intenció d'arribar fins al fons del seu ésser. Cada nou llibre de Landero és una presentació en profunditat d'un protagonista que passa pel nostre divan per exposar-nos tot el que és.
Històries de dins cap a fora, de les interioritats mai manifestades per les persones en la mascarada general i que serveixen per a aquesta empatia de les nostres excentricitats i bogeries, dels nostres somnis i desitjos, a la fi i al el cap tot això compartit com humans que som davant d' les diferències circumstàncies que se'ns presenten.
I en aquesta novel·la "Pluja fina" les circumstàncies de Gabriel ens condueixen al familiar, a aquest estrany espai canviant i referent de tota la nostra vida, a la cèl·lula de la societat moderna (com va descriure algun filòsof). Gabriel, Aurora, Sonia, Andrea, Horaci orbiten al voltant de la mare octogenària que tan sols voldria veure'ls junts. Però cadascú té els seus motius per al desencís, per a les sensacions de culpa, ressentiments i traïció.
Sens dubte, tot i l'inici tardà de la seva vocació literària, Landero apilava aquest cúmul de sensacions i perspectives que tot bon escriptor necessita per convertir-se en el narrador fet cronista, capaç de sintetitzar des de les diferències de la infància i l'edat adulta que acaba podent distanciar als que abans conformaven aquesta unitat indestructible.
Aurora és aquest ésser de llum, capaç d'empatitzar amb tots i, però, incapaç de trobar un lloc de trobada entre germans que tan sols esperen que salti qualsevol discrepància per recuperar velles picabaralles. Gabriel, que sempre va intentar portar la batuta, no cella en la seva obstinació de fer creu per recuperar l'essència d'una fraternitat plena d'escenaris de discòrdia que aniran reapareixent amb aquest primer degoteig des d'un cel cada vegada més negre.
Potser es tracti tan sols de forçar una trobada que porti a pensar a la mare que no tot va ser en va, que la família trencada pot obrir-se nous horitzons quan ella no hi sigui. Però cada germà té alguna cosa molt interessant que explicar-nos, com dic, mentre els escoltem qual psicoanalistes, tractant de compondre un puzle mínimament real des d'una suma de subjectivitats que desperten aquesta sensació que el enconament difícilment pot curar-se com una ferida neta. I llavors el retrobament acaba sent un nou ajust de comptes de final imprevisible.
Altres grans novel·les recomanades de Luis Landero ...
La darrera funció
La millor és la darrera funció. A la vida com al circ tots donen el millor de si quan la vida està a punt de passar entre la fanfàrria i la solemnitat. I el públic ho agraeix amb una sensació de nostàlgia similar. La màgia passa entre predisposició de tots. El que passa aleshores és que la vida es converteix en ficció, en somni, fins a fer-se sentir com a tacte que posa la pell de gallina.
Un grup d'amics jubilats encara recorda la tarda d'aquell diumenge de gener del 1994 que un Tito Gil madur va fer la seva aparició al bar restaurant del poble, a la Serra de Madrid. El van reconèixer per la seva prodigiosa veu. Tornava al seu lloc natal l'actor famós, el nen prodigi, la gran promesa teatral que semblava haver triomfat als escenaris de la capital, o potser de mig món.
Potser a la recerca de notorietat, Tito Gil no trigarà a proposar-los una gran representació col·lectiva per revitalitzar el turisme i atraure gent. Serà la darrera oportunitat d'evitar el despoblament gradual. Ningú no sembla resistir-se, però necessiten una gran actriu que li doni a ell la rèplica. En aquestes dates, Paula, una dona que ha vist aixafats els seus somnis per la rutina laboral, agafa l'últim tren a Atocha i desperta, sense saber-ho, a l'estació d'un poble desconegut.
Sota el sortilegi d'un relat oral col·lectiu, a L'última funció Luis Landero ens torna a delectar amb la fascinació d'una història i d'uns personatges que semblen sortir de la boira i prendre l'escena per sentir-se transformats. Una història d?amor inesperada, i una infinitat de personatges secundaris humorístics i admirables que culminen en un desenllaç magistral.
La vida negociable
La projecció d'aquest escriptor tardà és inesgotable. A cada nova novel·la Luis Landero s?ocupa de presentar-nos a personatges memorables. En aquesta ocasió gaudim de la particular visió del món d'Hugo Bayo, un perdedor convençut que aquest no és el seu lloc. Un truhan esperant maquinar el seu pla perfecte per escapar de la mitjana social en què s'asfixia la seva existència. Potser realment totes les seves inquietuds tinguin fondes arrels en el seu passat, en els seus conflictes amb prou feines vençuts. Així que imaginar, projectar la seva vida a un futur millor ho alleuja. La fantasia li serveix per enganyar els uns i els altres i per enganyar-se a si mateix sobre somnis impossibles.
El balcó a l'hivern
Si hi ha un nom de poble evocador i singular aquest és Alburquerque. Sense haver estat mai aquí el seu pronunciació em convida a pensar en l'ancestral, en el màgic, en nom d'escena final, literària o cinematogràfica. Divagacions que en té un ...
La qüestió és que en aquesta biografia novel·lada (com sol ser qualsevol composició de records) Luis Landero ens parla del nou món, entre el que és tràgic i inquietant, que suposava per a un xaval la pèrdua del pare. Es tracta de Luis Landero com a personatge i la veritat és que escriure sobre un mateix amb tints novel·lescos ha de ser un emotiu exercici sinuós de vegades i obert a tomba oberta en altres moments.
La qüestió és que el relat de l'escriptor que no sabia que seria escriptor és precisament una oda a la improvisació de la supervivència, a la recerca d'un futur a la gran ciutat, a l'esperança com un simple matí o un petit treball amb el que poder tirar endavant. Però Landero també ens parla de la intenció bohèmia del guitarrista a les planes per acabar descrivint amb mestratge l'escenari complet d'una Espanya entre la repressió i la puixança subreptícia de les llibertats.
Jocs de l'edat tardana
Si a La vida negociable se'ns presenta un Hugo Bayo entestat al pla magistral per escapar de les seves misèries, a Jocs de l'edat tardana trobem finalment el personatge transformat, l'evolució kafkiana de les frustracions mundanes. Gregorio, per tota casualitat i ferma voluntat d'escapar de la seva trista closca, passa a ser Faroni, el seu personatge inventat amb què reajustar un món que li fa aigua per tot arreu. El títol de la novel·la fa referència a aquest autoengany adolescent que a tantes vegades continua acompanyant l'adult tancat en materialitzacions impossibles.
Per a Gregori és difícil enterrar per sempre els vells somnis juvenils. Sucumbir-hi el pot transformar en l'esperpèntic reflex del que va voler ser i no va ser, una mena de satisfacció masoquista que no el treu de la crua realitat però que el condueix a extasiants moments de fantasia al costat del crèdul Gil. Perquè Gil, algú tan mediocre com ell, està obstinat a contemplar, com Sancho Panza, a l'il·lustre personatge de resplendorosa armadura.
Una moderna història quixotesca al voltant de Faroni que desperta rialles al mateix temps que substancioses meditacions, i que només pot acabar com el drama que anticipa tota falsedat presa com a forma de vida.
