Els millors llibres de Lars Mytting

Serà qüestió de temps (poc), que tota l'obra de Lars Mytting vagi arribant a les llibreries espanyoles per donar bon compte d'una bibliografia molt ressenyable i que transita entre gèneres amb gran facilitat, sempre amb el pòsit d'un humanisme cap a la introspecció però que compassa les trames intensificant cada escenari.

La literatura noruega, més enllà d'etiquetes de el gènere negre nòrdic amb grans representants actuals com Jo Nesbo, ofereix sempre un ric i variat gresol de creativitat en el qual es FUDEN obres de l'imprevisible i fascinant Gaarder i el no menys inquietant Karl Ove Knausgård, Reinventor de l'autobiografia com a retrat novel·lat per entregues.

I és clar, Lars Mytting no els va a la saga amb les seves grans novel·les afavorides en la seva difusió per l'enlairament mundial, allà per 2010 d'un llibre tan especial com «El llibre de la fusta».

Tot i que la carrera literària d'aquest autor ja vaticinava grans èxits des que el 2006 aconseguís convertir-se en best-seller del seu país amb el particular esdevenir d'un personatge enfrontat a el món com Erik Fyksen.

D'acord puguem disposar de noves obres d'aquest autor conformarem l'habitual pòdium de la seva bibliografia. De moment, anem obrint camí ...

Llibres recomanades de Lars Mytting

El llibre de la fusta

Qui no s'ha acostat mai a el tronc d'un arbre talat per elucubrar sobre la seva antiguitat per mitjà dels seus cercles concèntrics? Hi ha una mica de atàvic procedir en això. I d'acostament a altres èpoques d'un temps que potser no ens va pertànyer, considerant la major longevitat de molts arbres perduts en els boscos ...

Sota aquestes nocions trobem en aquest llibre aquesta sensació de relació elemental, de temps en ralentí preocupat únicament en marcar amb anelles els passos entre estacions, mentre simplement es respira. El repte per a un escriptor que es disposa a narrar sobre aquest altre transcórrer de la vida és l'ésser capaç d'oferir acció, motius per a la lectura, potser la tensió, els dubtes, el misteri.

Quan això s'aconsegueix sorgeix la màgia d'aquest magnetisme per una literatura que ens parla de nosaltres mateixos amb un ritme pausat que deté tota la resta, tants i tants reclams que ens demanen un altre ritme accelerat. Sense deixar de banda un aspecte líric carregat de simbolisme, en aquesta novel·la emprenem la senzilla tasca d'observar a un ésser humà d'avui que, no obstant això es sotmet únicament als tempos de l'ahir, amb un detallisme que extrañamiente sembla en ocasions un manual sobre les tasques de l'llenyataire però que acaba esquitxant-amb aquesta passió de les petites coses.

El petit és l'essència, la resta és artifici i vanaglòria. El elemental de l'llenyataire a la recerca del millor arbre és profunda saviesa de l'entorn, reaprenentatge des de l'observació lliurada als sentits sense artificis moderns. Una novel·la per gaudir des d'una particular sensació de connexió amb el més bàsic.

Els setze arbres de l'Somme

El 1916, la regió francesa de l'Somme es va banyar de sang com un dels més cruents escenaris de la Primera Guerra Mundial. El 1971 la coneguda batalla es va cobrar les seves últimes víctimes. Una parella va saltar pels aires a l'trepitjar una granada d'aquest escenari.

El passat es manifestava com un fantasma bèl·lic, com un eco sinistre que reverberava anys després. El pitjor de tot és que la parella va deixar un fill, que als seus tres anys va caminar solitari sense un destí clar, en cap sentit. Tot allò només va poder plasmar com un vague record, un vel oníric. Durant els anys següents en què Edvard es va criar al costat del seu avi Sverre, apenás va evocar aquesta lúgubre circumstància que va marcar el seu inici de vida.

Però en algun moment el passat sempre acaba visitant-nos per bé o per mal, ens ofereix un cop d'ull ràpid en el mirall del que va ser, i de vegades ens deixa un reflex inesborrable de facto, i que crèiem que mai atresorem. Edvard pateix aquest efecte reclam de l'passat i es veu empès a saber més, a conèixer més. O al menys a repassar el camí fet, aquell que et condueix capcot quan has perdut alguna cosa en qualsevol trajecte. Tornar a Somme en última instància, després d'un periple en recerca d'aquest passat evocador que ha despertat amb força, gairebé amb feresa reclamant l'sencera atenció d'Edvard, suposa un retrobament amb un escenari que encara té molt a dir-li i que aclarir-sobre el que és i el que va poder ser. En el viatge d'Edvard també coneixem intrahistorias d'aquesta Europa tan òrfena com Edvard, un continent com una suma de germans entestats en la discòrdia durant tota la seva existència.

Sens dubte un paral·lelisme magistral per retrocedir en la vida d'Edvard, en la veritat dels seus progenitors i en la crua realitat d'una Europa que en ocasions sembla haver esborrat també el seu passat, aquest de què aprendre i extreure necessàries ensenyaments.

5 / 5 - (13 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.