Ens acostem avui a Eloy Moreno, Que va ser el primer gran cop d'efecte d'un escriptor independent a Espanya. Un nou corrent que després seguirien altres també ja reconeguts i fins encastellats com Eva García Sáenz, Javier Castillo o Daniel Cid.
Perquè… Qui no recorda aquell llibre fascinant «El bolígraf de gel verd«? Desconec les xifres de vendes, però en casos com el d'aquest llibre, que gairebé tot aficionat a la lectura va acabar per llegir, ens endinsem en un terreny democratitzador de la cultura. Un nou tauler de joc en què els crítics i les editorials perden per una vegada el seu poder decisori de compra. Un autèntic exemple que el boca orella pot superar a les monstruoses promocions editorials.
Després arriba el moment en què tot autor finalment entra a la roda de la indústria. És natural. Però l'exemple hi és, i mai està de més que serveixi d'estímul per a molts altres escriptors en potència que somien amb un cop de sort per donar a conèixer la seva obra a les masses.
La qüestió és aportar alguna cosa diferent, com va fer Eloy Moreno. Publica un llibre aquí o allà no sempre és el més important. El fonamental és què comptes o com ho comptes. Fons o forma han de trencar patrons o aparèixer en el moment oportú. Amb el bolígraf de gel verd, Eloy va escriure una història metafòrica, una al·legoria dels nostres dies, una brillant narració de l'home actual atrapat en el seu temps i en les seves rutines.
I actualment, Eloy Moreno segueix oferint-nos centelleigs d'aquesta particular empremta que descompon la nostra realitat per fer-nos veure les coses de manera diferent, revelant-nos aspectes passats de puntetes sobre l'essència de la nostra forma de vida. Novel·les entretingudes i dinàmiques en la seva forma i amb suculent gust en el seu fons.
Top 3 llibres recomanats d'Eloy Moreno
El bolígraf de gel verd
Quan l'editorial Espasa va apostar per aquesta novel·la, sabia que tenia totes de guanyar. Si el seu autor havia aconseguit un nivell de repercussió inusitat per mitjà de l'autobombo, què no podrien fer ells? I així va ser… Tots vam acabar llegint aquesta obra perquè el nostre cunyat estava sorprès amb ella o perquè la nostra pròpia dona feia cas omís a tots els nostres precs nocturns al llit. Així comencem a llegir.
I resultava que la primera part ens conduïa fins al paradís de la infància, potser un truc per mantenir-nos aquest dolç gust de la llibertat mai conquistable de nou. llavors descobríem que l'habitant de la infància narrada de cop i volta es troba desubicat i un detall tan nimi com és la pèrdua del seu boli favorit el condueix a una fugida de si mateix en una realitat que el té anul·lat.
La realitat es va contraient sobre un personatge i ens guia per una asfixiant sensació d'un món que amenaça també amb tancar-se sobre nosaltres. Un llibre perquè s'estengués el exemple de la seva pobra protagonista, una brillant metàfora pessimista per despertar-nos i fer-nos tornar a connectar amb aquell nen que vam ser.
Invisible
El somni-desig infantil de fer-te invisible té el seu fonament, i el seu reflex a l'edat adulta és un aspecte que cal considerar des d'angles molt diferents. Com diem, tota part de la infància, probablement del poder d'algun superheroi capaç de fer-se invisible per poder sorprendre malfactors i altres.
L'assumpte va prenent altres camins a mesura que es creix. N'hi ha que fins i tot volien ser invisibles per colar-se a l'alcova de la seva estimada (quina immoralitat!) 🙂Però en l'assumpte de la invisibilitat també hi ha un rerefons emocional. Viure en societat ens fa pretendre el poder de la invisibilitat per fer-ne un ús discreccional. En moments molt diferents ens agradaria perdre'ns entre la multitud i en altres poder descollar entre la mediania.
Hi ha dies en què admirem el líder, la seva radiant visibilitat, la seva capacitat per atraure totes les mirades amb la seva poderosa figura. D'altres, en canvi, ens agradaria deixar el bastó de comandament de les nostres circumstàncies per passar completament desapercebuts. I el poder al final potser resideixi en la visibilitat justa del que som. En què ens mirin i admirin quan representem la nostra essència. De vegades ens toca observar i perquè no aprendre.
En altres moments ens toca reclamar l'atenció dels altres per posar-los al corrent de la nostra veritat, de les nostres intencions. El truc resideix en aquest equilibri, a treure del joc de màscares el profit propi. I tingues per segur que la millor disfressa és la d'un mateix. Eloy Moreno ens presenta en aquest llibre Invisible un interessant procés cap a aquest coneixement del poder de la invisibilitat. Quan érem nens tot es tractava d'una il·lusió… i tanmateix hi havia alguna cosa de poder real.
Per això Eloy Moreno revisita la infància per construir una al·legoria que va més enllà de la infància. El que és clar és que seguim sent nens només que oblidem allò primordial, l'aprofitament dels nostres poders. Un nen encara és a temps de capgirar la seva realitat. Conegut el poder de la invisibilitat amb les seves imprevisibles disfuncions i els seus desajustos que operen en sentit contrari del desitjat, només sent nens podem continuar intentant-ho.
El que vaig trobar sota el sofà
Un títol per a la segona novel·la de l'autor que semblava enllaçar amb la recerca del bolígraf del protagonista anterior, però que finalment trencava per espais literaris diferents. Després del gran èxit d'una òpera prima, la por escènica de l'escriptor ha de ser aterridora. I no obstant aquesta novel·la de seguida manifesta que allò del tipus darrere del seu bolígraf no va ser un cop de sort ni un atac de muses imprevist.
El d'Eloy Moreno és geni creatiu, és grans idees i perspectives fresques entre el existencial i el mundà amb un gest de complicitat a la infància, a les pors ia tants aspectes interns que la seva lectura suposa una introspecció des de l'empatia de les descripcions justes i el tempo narratiu més viu que mai cau en la divagació filosòfica ni en la moralina.
Ajuda en aquesta idea de lleugeresa argumental la divisió d'idees entre diversos personatges. En aquesta ocasió la novel·la adquireix tints socials de desencís i frustració davant d'una situació d'inestabilitat social que sembla haver arribat per quedar-se.
Altres llibres recomanats d'Eloy Moreno…
Quan era divertit
La immortalitat no tindria sentit perquè la màgia sempre està en les primeres vegades. La resta és vagar pel món com en uns llimbs, com en un purgatori. La qüestió és que sempre hi ha possibilitats per a noves vegades si un està disposat a no deixar d'aprendre mai. Però a mesura que passa el temps les primeres vegades més autèntiques se'ns aferren com a records del que ja mai més serà, resultant ser el més autèntic.
En aquestes caminem, superant contradiccions per poder seguir trobant sentit al que fem. Que sens dubte sempre n'hi ha.
La qüestió, per a un escriptor d'essències com Eloy Moreno, és trobar la substància que empasta el complicat esdevenir pel món. La seva escriptura és envoltant, per entretenir-nos a la recerca dels motius propis des del reflex dels seus personatges. La seva missió és trobar aquesta espurna cap a la consciència com a equilibri entre raó i emocions. Lectors de tot el món troben a les seves històries una mena de placebo. Perquè trobar en altres, protagonistes en aquest cas, bocs expiatoris de les misèries pròpies, acaba per aclarir horitzons vitals.
«Estimat lector, estimada lectora, la novel·la que estàs a punt d?iniciar és una història incòmoda, potser la més incòmoda que he escrit fins ara. Una història que només s'entén a partir de certa edat o d'un moment determinat de la vida. Per això hem decidit indicar-ho.
En llegir-la pot ser que trobis aquests fantasmes que sempre han estat al teu costat però que no has volgut veure. Però també és possible que passi tot el contrari: que surtis d'aquesta història amb la felicitat de qui sap valorar què té».
2 comentaris on «3 millors llibres d'Eloy Moreno»