La caiguda de el segle XIX i les albors de segle XX van trobar en Benito Pérez Galdós i amb Vicente Blasco Ibáñez dos grans narradors ocupats a la crònica d'un temps de nostàlgies fetes narració, de realisme (sobretot en el cas de Galdós) però també d'un idealisme a la recerca d'un relat sempre costumista i enganxat a la terra amb ínfules d'invitació a la transformació; a la cerca d'identitats perdudes; a la reivindicació del que és popular malgrat el fatalisme cap al qual les circumstàncies històriques conduïen.
Amb referents properes a aquesta generació de l'98, Encapçalats en el seu més virulenta manifestació dramàtica en Valle Inclán, Blasco Ibáñez també es va embarcar en una carrera política que el va conduir cap a la defensa d'una república que havia mamat des de la seva infància en la seva primera instauració i que ho va orientar a un enfrontament constant contra tot el que no partís d'aquest ideal republicà.
Potser perquè l'assumpte de la república mai va acabar de forjar des dels seus dies d'infància fins després de mort, Vicente Blasco Ibáñez es va moure per tot el món en un viatge que li va servir per narrar apassionants cròniques i per donar testimoni sobre l'exòtic de tan dispars llocs que va conèixer.
La seva literatura (perquè en un autor tan intens es pot parlar d'una literatura pròpia) teixeix escenaris i personatges de molt pròxima terra valenciana fins a molts altres llocs, sempre amb un humanisme sense draps calents, amb aquest naturalisme convençut de ser necessari. Un necessari testimoni reconstruït en la ficció sobre un món que la història oficial sempre deixa soterrat, com a arrels d'una intrahistòria necessària.
Top 3 llibres recomanats de Vicente Blasco Ibáñez
Els quatre genets de l'apocalipsi
Per conèixer la història cal llegir també el relat de cada època. I Vicente Blasco Ibáñez va escriure en aquesta novel·la la seva perspectiva subjectiva, absolutament compromesa, sobre les ombres que havien acabat per embolicar un món sumit en la Gran Guerra.
Quan llegim un llibre d'Història se'ns ofereixen els fets que hem de creure i que, per ser justos, en moltes ocasions es cenyeixen a fets objectius. L'assassinat de l'arxiduc com a gest d'ofensa total contra l'imperi austríac, la triple entesa i les potències centrals.
Però realment sempre és més suggerent acostar-se a uns personatges tan excelsos com són els Desnoyers i els Hartrott, pertanyents cadascun al seu bàndol i sumits en la bogeria d'haver de matar-se malgrat la seva tronc familiar comú.
Els fets més certs de la nostra civilització són els sentiments i emocions narrats pels que els van viure, i les impressions donades per Blasco Ibáñez a aquests personatges van suposar el seu reconeixement mundial.
la barraca
Sempre vaig tenir el record, quan vaig començar a llegir aquest llibre, de la sèrie de televisió que es va fer per a la novel·la. En el seu moment em feia l'efecte de ser una sèrie que no avançava, amb molta llum de la Mediterrània i moltes converses dels oriünds de la zona, algunes referències a la vida agrícola i poc més.
Molts anys després, quan vaig llegir el llibre, vaig descobrir com estem lluny de nosaltres mateixos amb el pas del temps. En aquest costumisme que de petit em va semblar soporífer, vaig descobrir el vertigen d'una ploma que et condueix al món particular d'una Espanya calma, abstreta en el seu oblig, abnegada a la misèria i incapaç d'obrir-se al món.
La tragèdia treu el cap en aquesta novel·la com una sensació de mort anunciada entre passions inabordables i conflictes insuperables.
Canyes i fang
Gràcies a la introspecció de Blasco Ibáñez a la seva València natal, mitja Espanya es va xopar del sabor salat d'un mar llevantí en què personatges immortals com els de Cañas i fang ens deixen que visquem els seus avatars en una màgica albufera.
Tonet representa una joventut desgastada per aquest fatalisme heretat d'uns pares desencantats. La decadència final de l'clan dels Coloms perfilat amb una delicada sensació de violència, decadència moral i venjança.
Els Coloms, una saga familiar sacrificada que va haver d'enviar al seu últim fill Tonet a la guerra de Cuba s'enfrontarà a la tragèdia de les passions que acabarà esquitxant a tots els habitants de l'indret.
Rezension zu «Die vier Reiter der Apokalypse» (Anfang – donin Rest würde ich Ihnen gerne
Mitten im Ersten Weltkrieg (1914) wurde dieses Buch in Paris geschrieben – ein spanischer Beitrag zur Kriegsverherrlichung, der zB in don USA zum Bestseller und bald auch verfilmt wurde. Keine Frage: Die Absicht des Autors, donin preußischen Militarismus als donin eigentlichen Kriegstreiber zu geißeln, ist als heutiger wie als damaliger Sicht berechtigt. Nicht aber die Absicht, pauschal zum Leitbild/Zerrbild einer ganzen Nation zu machen, dass alle nur «Tritte bekommen, die sie dann nach unten weitergeben wollen». Ganz anders natürlich die Widersacher dièser «mit Fußtritten erzogenen Kriegerhorde»: Dóna beschwört der Vater, als Zivilist gerade noch del Marneschlacht entkommen, seinen Sohn im bedrohten Paris, als dieser sich endlich a anständige Gegner, sondern eine «Jagd auf wilde Tiere». Un dels solxs soler er ruhig schießen, denn: «Jeder, den du zu Boden streckst, bedeutet eine Gefahr weniger für die Menschheit.»