Els 5 millors llibres de la Història

No han de ser els llibres més venuts, ni tan sols els més populars. Tampoc cal entossudir-se a extreure qualitat narrativa a la Bíblia oa l'Alcorà, la Torà o el Talmud per més que la seva abast espiritual ompli a uns tipus de creients o altres ...

Per a mi es tracta d'assenyalar els llibres que marquen èpoques, que transcendeixen al seu temps i poden trobar noves lectures en persones (o fins a extraterrestres si algun dia aconseguim deixar llegat escrit de la nostra civilització) de molt diferents moments. Només així es pot abordar la pretensiosa tasca de seleccionar les millors novel·les de la Història.

Sí, he dit novel·les perquè es va a tractar de ficció com a primer garbell i així ens traiem del mig a filòsofs, pensadors, revolucionaris i altres cronistes de l'esdevenir de la Humanitat. Ens quedem amb les novel·les o els relats, amb el reflex de la nostra existència, des de trames que sublimen el que és humà en les eternes lluites entre el bé i el mal, amb l'acostament a uns personatges disseccionats en totes les seves dimensions físiques, psicològiques i emocionals. La ficció és la LITERATURA amb majúscules.

Top 5 novel·les recomanades de la Història de la literatura

El Comte de Montecristo

La tragicomèdia de la vida com una aventura. Resiliència amb un punt romàntic, tints de remota novel·la negra al voltant de el més pervers de la condició humana. Una història avantguardista de fons en el seu moment però que respectava l'enfocament més clàssic d'inici, nus i desenllaç. Només que el nus és una arquitectura precisa de més nusos desenvolupats en cadena. Cadascú de brillantíssima factura per compondre finalment un entramat de xarxa fascinant.

Naufragis, masmorres, fuites, execucions, assassinats, traïcions, enverinaments, suplantacions de personalitat, un nen enterrat viu, una jove ressuscitada, catacumbes, contrabandistes, bandolers… tot per crear una atmosfera irreal, extraordinària, fantàstica, a la mesura s'hi mou. I tot això acompanyat en una novel·la de costums, digna de mesurar-se amb les contemporànies de Balzac.

Però, a més, tota l'obra gira al voltant d'una idea moral: el mal ha de ser castigat. El comte, des d'aquesta altura que li dóna la saviesa, la riquesa i el maneig dels fils de la trama, s'erigeix ​​en «la mà de Déu» per repartir premis i càstigs i venjar la seva joventut i el seu amor destrossats. A vegades, quan fa miracles per salvar el just de la mort, el lector es sobta d'emoció. D'altres, quan assesta els implacables cops de destral de la venjança, ens sentim estremits.

El Comte de Montecristo

el quixot

Exuberància en forma i fons, ironia, erudició en to popular (equilibri gairebé impossible per a cap narrador que no sigui Cervantes). Les aventures i desventures de Don Quixot desborden per tots els flancs en imaginació. Però a tot lector espavilat li dóna aviat al nas que més enllà de l'aventura de Don Quixot i Sancho Panza hi ha molt de paràbola, d'ensenyament i moralitat. Un boig com Ell és capaç de demostrar a cada capítol nou que la lucidesa és més patrimoni de qui contempla el món a cavall de la seva mateixa estridència.

Don Quixot és el nom triat per Alonso Quijano per les seves aventures com a cavaller errant en l'obra de ficció L'enginyós gentilhome El Quixot de la Manxa, Obra de l'escriptor espanyol Miguel de Cervantes.

Delgado, alt i fort, Alonso Quijano era molt aficionat a les novel·les de cavalleries, tant que va començar a patir al·lucinacions ia creure ell mateix un cavaller errant de nom Don Quixot. A les seves aventures a la recerca de la seva dama imaginària, Dulcinea de l'Toboso, Va ser acompanyat per Sancho Panza, Un home de camp realista i treballador, com a escuder.

Don Quixot posa en perill la seva vida diverses vegades i combina bogeria amb moments de gran lucidesa, a més de mostrar una tremenda ingenuïtat que molts dels personatges de el llibre -els, en teoria, cuerdos- tracten d'aprofitar.

Les aventures de Don Quixot acaben quan és derrotat pel batxiller Carrasco disfressat de cavaller. Obligat a tornar a casa i abandonar la vida cavalleresca, Don Quixot recobra el seny però mor malalt de malenconia.

Don Quixot de la Manxa

el perfum

Patrick Süskind es va sortir amb aquesta novel·la. L'atzar va voler que aquest escriptor alemany es trobés amb una de les novel·les més singulars, apassionants i fascinants de la història de la literatura. El personatge de Grenouille arriba similar intensitat que Don Quixot des de la seva excentricitat. Perquè Grenouille malviu amb la seva condemna com portada dels vells càstigs dels déus grecs. Ningú pot olorar-lo perquè no té aroma.

Tots ho repudien per la seva inquietant presència que emula el no-res, el buit… I, tanmateix, l'olfacte de Grenouille és capaç de tot, de sintetitzar aquesta aroma que ens evoca a la vida, a l'amor, a la mort, fins als seus darreres conseqüències.

Des de la misèria en què neix, abandonat a cura d'uns monjos, Jean-Baptiste Grenouille lluita contra la seva condició i escala posicions socials convertint-se en un famós perfumista. Crea perfums capaços de fer-lo passar inadvertit o inspirar simpatia, amor, compassió… Per obtenir aquestes fórmules magistrals ha d'assassinar joves noies verges, obtenir els seus fluids corporals i liquar les seves olors íntimes. El seu art es converteix en una prestidigitació suprema i inquietant. Patrick Süskind, convertit en mestre del naturalisme irònic, ens transmet una visió àcida i desenganyada de l'home en un llibre ple de saviesa olfactiva, imaginació i enorme amenitat. La seva persuasió iguala la del seu personatge i ens proposa una immersió literària a l'arc de Sant Martí natural de les olors i als torbadors abismes de l'esperit humà.

el perfum

un món feliç

La distopia com a argument és en literatura el més semblant a una projecció de la crítica social que només la ficció pot abordar per posar-nos a tots en alerta. Des que el nostre món s'ha conformat en societats fortament institucionalitzades, després de la Revolució Industrial, el soterrat mecanisme de l'alienació s'ha anat ajustant precisament al voltant de el desenvolupament de la democràcia com a valor màxim. Si ja de per si la democràcia és el menys dolent dels sistemes socials, quan les inquietants núvols negres del que distòpic treuen el cap, la cosa es posa lletja i la part de «donem» de la paraula es desvirtua completament.

Més enllà de la Utopia de Tomàs Moró d'on sorgeix aquesta idea antagònica posterior, Huxley va ser el primer que va treure el cap als possibles, a la deriva més factible si el poder s'entestés a sotmetre de la forma més ladina, inapreciable per moments. El resultat és una novel·la sempre necessària precursora de l'any 1984 de Orwell o de Rebel·lió a la Granja de mateix autor.

Això de ser pioner marca. I amb tot el camp expedit per Huxley, el seu món feliç és la novel·la de novel·les distòpiques, una obra imprescindible pel seu ritme és clar però també pel rerefons comentat.

Un món feliç

Guerra i pau

Cert, una obra gruixuda on les hi hagi. Però d'això es tracta no? Quan llegim una bona novel·la una part de nosaltres desitja que mai acabi, o això sentim quan girem l'última pàgina. I quan això passa, quan l'obra es prolonga nit rere nit de lectura, amb un gaudi intel·lectual gairebé orgàsmic (no sé si això últim és una contradicció completa), ens queixem del que llarga que és ...

És clar que això dels centenars i centenars de pàgines sembla més greu quan no s'ha començat a llegir encara. Una vegada posats la trama aconsegueix que visquem en aquesta èpica que ho aborda tot des del històric fins l'existencial. Potser el d'haver estat perfilada en els seus inicis com una obra per entregues li confereix la seva identitat única d'obra diversa, de mosaic impredictible i màgic que tan aviat ens fa aprofundir en el detall com de cop i volta ens treu de pla perquè albirem tot el que de holístic suposa acord prenem més i més perspectiva sobre fets històrics i personatges.

Publicada per entregues a la revista El Missatger Rus entre 1865 i 1867 i en forma de llibre en 1869, Guerra i pau no va deixar de causar desconcert en el seu temps i després, fins als nostres dies, apassionats intents de definició. Els principals personatges componen un quadre representatiu de l'aristocràcia russa de principis de segle XIX. Tolstoi uneix els seus avatars a l'època de les guerres napoleòniques als de les figures històriques i als de la gent comuna, abastant l'èpic i el domèstic, el públic i el íntim, sovint des de perspectives inesperades: no només la d'un alt comandament contraposada a la d'un ordenança, sinó fins a la d'una nena de sis anys ... o la d'un cavall.

Guerra i pau
Valorar post

2 comentaris on «Els 5 millors llibres de la Història»

  1. 1. Vermell i Negre de Stendhal
    2. Crim i càstig de Dostoievski
    3. Pantaleon i les visitadoras de Vargas Llosa
    4. Eugénie Grandet de Balzac
    5. Pigmalió de Bernard Shaw

    respondre

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.