Els 3 millors llibres de Desy Icardi

Això de la escriptora italiana Desy Icardi és metal·literatura. La seva empremta argumental circumda el fet de la literatura i l'ofici d'escriure com una cosa gairebé màgica. Una cosa que només es pot explicar vist des de diversos plànols que fonamenten, i finalment complementen, la noció del que suposa narrar qualsevol àmbit del que és humà.

Perquè al diàleg un troba la rèplica mentre que a l'escriptura el diàleg es difereix, es posposa fins que una altra ment recompon des dels signes que són les lletres, tot un meravell significat que es va obrint en la imaginació com un nou univers pintat de nous colors.

Així que la comanda de Desy no és un assumpte irrellevant. Amb un punt de frescor i lleugeresa que moltes vegades retrotrau a la infància, a l'aprenentatge de la lectura, les seves obres ens condueixen pels intersticis més enllà de les costures de les trames de torn. Literatura com a vida, gairebé com a ànima o esperit. Històries que ens arriben i que justifiquen sempre l'acció de la lectura com una cosa transformadora.

Top 3 novel·les recomanades de Desy Icardi

La noia de la màquina d'escriure

Qui escriu, la ment o els dits? Ells són els que executen el ball final sobre el teclat, amb la seva frenètica cadència o intentant avançar malgrat l'embús. Els dits de l'escriptora s'encarreguen d'automatitzar al so del tecleig allò que la imaginació presenta.

En els meus temps de pràctiques em tocava anar a un diari per inserir anuncis classificats. Em xiflava com la jove als comandaments de l'ordinador transcrivia el missatge, cigar entre els llavis, amb un ritme endimoniat. Potser podia haver escrit una gran novel·la en lloc d'inserir anuncis a 100 pessetes la paraula. De fet, tot depèn d'uns briosos i savis dits capaços de combinar les tecles més oportunes…

Des de molt jove, Dalia ha treballat com a mecanògrafa, travessant el segle XX sempre acompanyada de la seva màquina d'escriure portàtil, una Olivetti MP1 vermella. Ara ja gran, la dona pateix un ictus que, si bé no resulta letal, eclipsa part dels seus records. Els records de Dalia, no obstant, no s'han esvaït, sobreviuen a la memòria tàctil dels rovells dels seus dits, dels quals només poden ser alliberats en contacte amb les tecles de l'Olivetti vermella.

A través de la màquina d'escriure, Dalia recorre així la seva pròpia existència: els amors, els patiments i les mil estratagemes que es fan servir per sobreviure, especialment durant els anys de la guerra, ressorgeixen del passat restituint-li una viva i sorprenent imatge de si mateixa , la història d'una dona capaç de superar dècades difícils, sempre amb el cap dret, amb dignitat i bon humor. Tot i això, un únic i important record se li escapa, però Dalia està decidida a trobar-lo seguint les pistes que la casualitat, o potser el destí, ha anat escampant al llarg del seu camí.

La narració a la recerca del record perdut s'enriqueix pàgina rere pàgina amb sensacions i imatges lligades a curiosos objectes vintage: la protagonista del llibre trobarà la seva memòria també gràcies a aquest tipus de pistes, que apareixen cada cop en llocs inesperats, en una mena de cerca del tresor imaginari, entre la realitat i la fantasia.

Després de L'aroma dels llibres, sobre el sentit de l'olfacte i la lectura, una novel·la apassionant sobre el tacte i l'escriptura, un viatge de recuperació de la vida d'una dona després de les empremtes de l'únic record que valia la pena conservar.

La noia de la màquina d'escriure

L'aroma dels llibres

Després de la meravellosa història de Jean-Baptiste Grenouille, el perfumista sense olor pròpia, ens arriba aquesta història que aprofundeix en el desconcertant sentit i instint de l'olfacte. Els records més intensos són aromes i la qüestió és desxifrar si és que alguna cosa se'ns escapa sobre l'olfacte, molt més enllà de les simples olors…

Torí, 1957. Adelina té catorze anys i viu amb la seva tia Amalia. Entre els pupitres del col·legi, la noia és la riota de la classe: a la seva edat no sembla capaç de recordar les lliçons. El seu sever professor no li dóna treva i decideix que l'ajudi a l'estudi Luisella, la seva companya brillant.

Si l'Adelina comença a anar millor a l'escola no serà gràcies a l'ajuda de la seva amiga, sinó a un do extraordinari de què sembla estar dotada: la capacitat de llegir amb l'olfacte. Aquest talent representa, però, una amenaça: el pare de Luisella, un notari implicat en negocis no del tot clars, intentarà utilitzar-la per desxifrar el cèlebre manuscrit Voynich, el còdex més misteriós del món.

L'aroma dels llibres

La biblioteca dels murmuris

El silenci més còmode es troba amb una bona lectura. El diàleg interior aconsegueix els seus efectes més grans i millors induït per una lectura capaç d'ambientar aquest recolliment necessari. Un recolliment en què la soledat bressol fins a deixar en suspens el temps i sobretot els sorolls externs i interns…

Als afores de Torí, als anys setanta, hi ha una casa al costat del riu on tot es fa el més sorollosament possible: les olles repiquetegen als fogons, els passos ressonen als passadissos, la ràdio grazna, els mobles cruixen. Som als anys setanta i la petita Dora viu en aquest ambient sorollós amb tota la família, entre la qual destaca la seva excèntrica tia àvia.

Un dia, però, aquest estrany però reconfortant equilibri es veu interromput pel dol; la casa es torna trista i silenciosa de cop i, amb la mateixa rapidesa, la Dora comença a sentir sorolls inquietants. Per escapar-se d'aquesta atmosfera opressiva, la nena troba refugi en un lloc on hi regna un silenci que no és una manifestació de malenconia, sinó de respecte i recolliment: la biblioteca. Aquí Dora coneixerà el «lector centenari», l'advocat Ferro, que ha dedicat tota la seva existència als llibres i que decideix posar la nena sota la seva protecció per educar-la en el plaer de la lectura.

La biblioteca dels murmuris
Valorar post

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.