Nova York cria els monstres literaris més insospitats. Des de Fran Lebowitz fins Woody Allen i arribant a la ja desapareguda Nora Ephron. Sobre aquests i alguns altres narradors la gran urbs exerceix una mena de força centrípeta. Un magnetisme que els ubica al centre mateix de l'huracà, allà on es pot albirar el cicló desvariant de la vida.
Així són finalment les seves obres, estranyament pausades com de calma chicha entre la voràgine de la gran poma. Perquè algú s'ha d'encarregar de perfilar les llampades de vida entre el frenesí i la sensació d'alienació que pot recórrer els carrers al ritme immisericordiós dels transeünts.
En la seva vessant creadora més guionística Ephron bolcava un imaginari romàntic carregat també de les seves arestes, sintonitzant en l'aspecte tragicòmic amb el ja citat Allen. Però en l'estrictament literari Ephron s'oblidava de l'encotillada a causa de les escenes a portar al cinema, per malbaratar molt més amb la seva Nova York sempre de fons…
Top 3 llibres recomanats de Nora Ephron
No me'n recordo de res
Des del despertar d'un diumenge reassecat fins a la confessió d'un assassí. Un argument molt recurrent aquest de no recordar-se de res per aprofundir en el veloç i ferotge esdevenir de la vida davant d'idealismes, ideologies, percepcions feministes del món i una infinitat d'arguments que assaonen aquesta obra personalíssima.
Nora Ephron és un gènere literari en si mateixa. Famosa per la mordaç enginy, per les encertades i còmiques anàlisis de l'experiència femenina i per la capacitat per detectar els absurds de la vida moderna, és una de les escriptores i guionistes novaiorqueses més singulars i influents de les últimes dècades.
En aquest llibre, l'últim que va publicar, Ephron fa un divertit repàs del seu passat, dels seus fracassos i alegries més grans, i es lamenta amb humor de les vicissituds quotidianes. Ens parla –entre altres coses– del que recordem, oblidem o inventem en arribar a certa edat; de la història d'amor amb el periodisme; de com sobreviure a un divorci; de la seva preocupant relació amb la safata dentrada del seu correu electrònic; d'intimitats, petites manies, receptes preferides, festes desastroses; i de moltes qüestions que totes les dones es pregunten en arribar a una certa edat però que rarament s'atreveixen a confessar.
L'autora sintetitza el millor de la seva literatura –sinceritat, humor i una senzillesa enlluernadora– a No me'n recordo de res, sens dubte una de les seves millors obres.
S'ha acabat el pastís
Vet aquí l'única novel·la de Nora Ephron, una de les periodistes novaiorqueses més agudes i brillants: un llibre molt divertit, de vegades agredolç, escrit amb un humor que s'ha comparat amb el de Woody Allen, Philip Roth i Erica Jong. Tracta del naufragi d'un matrimoni aparentment feliç, i alhora és una crònica acolorida de costums d'una certa intel·ligentsia que va viure els trepidants anys seixanta i la guerra del Vietnam i que ara està en el seu segon o tercer matrimoni –una tribu a la qual la narradora pertany, coneix, estima i ridiculitza.
S'ha acabat el pastís va ser un ressonant bestseller als Estats Units, on va ser considerat un roman à clef sobre la relació d'Ephron amb Carl Bernstein, el famós reporter que va investigar el cas Watergate.
La narradora, Rachel Samstat, mongeta novaiorquesa, filla d?un actor secundari i d?una agent d?actors (que s?especialitzava en nans i en rostres amb cicatrius), és una escriptora de llibres de cuina amb més enginy que receptes, que viu a Washington i està casada amb Mark, un afamat periodista polític. És feliç, té un fill i està embarassada de set mesos quan descobreix que el marit està enamorat de Thelma, la dona d'un diplomàtic. Pel que sembla, tots, inclòs el marit de Thelma, sabien el que estava passant a esquena de Rachel.
Amb aquesta obra, publicada originalment el 1983 i adaptada al cinema el 1986, Ephron va demostrar que el seu sagaç i càustic talent també brillava al servei de la literatura. Pionera i mestra de les generacions posteriors, les va incitar des de diverses disciplines a no deixar-se vèncer ni per la rigidesa de les convencions socials ni pels homes sense escrúpols: malgrat les adversitats, la vida continua.
Amanida boja
A Amanida boja, la novaiorquesa Nora Ephron demostra el seu sentit acerat de l'humor i la seva temible capacitat d'observació. La temàtica del llibre gira bàsicament al voltant de la dona, el feminisme i els conflictes de la vida quotidiana als Estats Units.
Entre els diversos temes que aborda: allò autobiogràfic, en el divertidíssim relat «Algunes observacions sobre pits»; les fantasies sexuals de les dones; la "política vaginal" ("Hem passat l'època en què la felicitat era un gosset afectuós i l'època en què la felicitat era un martini sec i hem arribat a l'era en què la felicitat és saber com és el teu úter")) ; la derrota de Betty Friedan, «la-mare-de-totes-nosaltres», davant de Gloria Steinem, la representant de la nova generació; la utilització del moviment feminista pels partits polítics; les reines de la bellesa; els grups de conscienciació; la inefable estrella del film porno Gola profunda, Linda Lovelace; un apoteòsic concurs nacional de cuina, que és un retrat al vitriol de la mestressa de casa de la majoria silenciosa; la persistència de comportaments masclistes entre homes presumptament progressistes; la manipulació de la dona per la indústria cosmètica; etc., etc.
