Mestre del thriller psicològic, Michel Bussi exhibeix els seus personatges enfrontats a suspensos molt insospitats. Crims que poden acabar trobant una justificació entre allò maquiavèl·lic i allò existencial. Canvis de perspectiva sobre el fet de l'assassinat, o visions sorprenents sobre amors i pèrdues que desperten inquietants ombres sobre l'esdevenir i el passat dels seus protagonistes.
Una cosa així com un Víctor de l'Arbre a la francesa. Amb aquesta noció de les trames de suspens com una cosa molt més enllà del cas de torn. Fer més humà allò ominós no té perquè tenir un fi de justificació del crim. És qüestió de recordar allò que humans som i res del que és humà ens és aliè.
Quan Bussi no ens sorprèn des del seu particularíssim gènere negre, ens convida a descobrir tensions inimaginables en allò mundà. Abordant amb un realisme sorprenent tot allò que ens concerneix com a éssers exposats a la més crua intempèrie, allà on es congela l'ànima.
Així que si et ve de gust descobrir novel·les negres amb un toc diferent, com un sofisticat menú, no passis de llarg aquestes recomanacions…
Top 3 novel·les recomanades de Michel Bussi
nenúfars negres
L'impressionisme de Monet fa tremolar els paisatges reduïts a detalls, com ara la seva sèrie de nenúfars. Pinzellades amb un punt d'estranyament, de transformació. Michel Bussi estén el dubte del do creatiu de Monet a tots els jardins de Giverny, d'on va poder agafar el colorit imaginari amb les estranyes ombres.
Des de dalt del seu molí una anciana vigila el dia a dia del poble, els autobusos dels turistes… siluetes i vides que van passant. Dues dones en particular destaquen: una té els ulls del color dels nenúfars i somia l'amor i l'evasió; l'altra, d'onze anys, només viu obsessionada per i per la pintura. Dues dones que es trobaran al cor d'un huracà, perquè a Giverny, el poble de Monet, tothom és un enigma i cada ànima guarda el seu propi secret… i diversos drames arribaran per diluir les il·lusions a la pluja i reobrir velles ferides mal cicatritzades.
Aquesta és una història de tretze dies que comença amb un assassinat i acaba amb un altre. Jérôme Morval, un home la passió per l'art del qual només és superada per la seva passió per les dones, ha aparegut mort a la riera que corre pels jardins. A la butxaca hi troben una postal dels Nenúfars de Monet amb les paraules escrites següents: «Onze anys, felicitats!».
No ho oblidis mai
Els accidents no existeixen als ulls de la justícia sumària dels altres. Les coincidències només tenen lloc quan esclaten en la pitjor de les situacions. Això almenys és el que plana sobre el protagonista d'aquesta història.
Jamal corre ràpid, molt ràpid. S'ha entrenat dur perquè la seva pròtesi a la cama no interfereixi a la seva vida. Però ni tan sols un esperit lluitador com el seu serà capaç d'evitar un succés esglaiador. Passa si més no s'ho espera, durant unes vacances a la costa de Normandia.
Quan surt a córrer per un dels abruptes itineraris de Yport, és sorprès per una situació inimaginable: es troba una noia extraordinàriament bella a punt de saltar per un penya-segat. Jamal tem que si fa un pas més, ella es llançarà al buit. Com a últim intent, li tendeix una bufanda vermella perquè s'agafi. Però tot és inútil. Poc després la policia troba el cadàver de la desconeguda a la platja. Porta la bufanda vermella al voltant del coll i presenta signes dabús sexual.
Potser vaig somiar massa
Atrevir-se amb una trama als antípodes del repertori habitual té molt arriscat. Però les històries «diferents» només sorgeixen des de creadors disruptius com Michel Bussi. Una història d'amor a l'ús té les seves pautes reconeixibles en ensopegades autors. La qüestió és, com a lector, atrevir-se de la mateixa manera a una història d'«amor» que trenca amb la tònica habitual fins a una visió pertorbadora com els amors perduts o el tacte mai oblidat.
Nathy, una bella hostessa a la cinquantena, porta una vida tranquil·la amb el seu marit Olivier en un barri dels afores de París. Un dia Nathy va a l'aeroport per agafar un vol a Mont-real i pel camí s'adona d'alguna cosa realment inusual: el seu horari és estranyament similar al de fa vint anys. Mateixos destins en les mateixes dates. Mateixa tripulació.
El grup The Cure també és a l'avió, com el 1999 en el moment en què un estrany va canviar la seva vida sencera. Va ser en aquest mateix vol en què Nathy va caure sota l'encanteri de Ylian, jove músic apassionat i ple de futur que participava a la gira de The Cure.
Nathy casada, Ylian lliure com el vent. Tot els separa. No obstant, una força desconeguda els empeny l'un cap a l'altre. En quatre localitzacions, Montreal, San Diego, Barcelona i Jakarta, passa un joc de miralls entre el 1999 i el 2019, Potser vaig somiar massa desplega una virtuosa barreja de passió i suspens.
