Els 3 millors llibres de Leila Slimani

Treure el cap a l'obra de Leila Slimani suposa endinsar-se en aquesta mena d'univers narratiu (encara en desplegament en el seu particular cosmos, donada la curta edat de l'autora) on tot va implosionando en fons i forma per al sorprès lector. Perquè Slimani sobrepassa els gèneres sense fer fusió, curta i esquinça en la seva lectura canviant d'escenografia sense que res sorgeixi forçat. Una mena de prodigi narratiu donat només en gràcia a aquests narradors especials.

Res millor que llegir a Slimani per aquest temps nostre que es presenta disrruptivo, distòpic i contradictori en la suposada construcció amable de l'Estat de benestar. Unes vegades trenca per qüestions ètniques i d'integració (com la pròpia Najat El Hachmi, Amb qui comparteix arrels marroquines), com que s'endinsa en un intimisme carregat d'estranyament. Per acabar esmicolant el que hi ha darrere de la convivència i que ens assalta insospitadament com thrillers molt reals.

Tot el nou que arribi de Slimani té ja aquesta vitola d'autora canviant encantada amb la sorpresa en el argumental. Només que immediatament ens assalta el mimetisme dels seus personatges amb què ens procura un hiperralismo capaç de tot, una consciència plena de les escenes i l'esdevenir dels seus personatges. Just aquesta part de la literatura que només s'aconsegueix quan es té, quan se sap comptar des de dins perquè es té el do de explicar-ho.

Top 3 novel·les recomanades de Leila Slimani

cançó dolça

La dolça veu de la Mader bressolant al seu fill, la dolça sensació d'habitar un món en harmonia. Però el caos és el principi i la fi, des del Big Bang fins l'alè de vida que són, i que som, els protagonistes d'aquesta petita història. Una història que acaba sent gran, enorme. Sobretot acord descobrim aquesta suma de matisos que donen una visió calidoscòpica més completa del nostre estil de vida en l'esfera íntima i en el social.

Myriam, mare de dos nens, decideix reprendre la seva activitat laboral en un bufet d'advocats malgrat les reticències del seu marit. Després d'un minuciós procés de selecció per trobar una mainadera, es decideixen per Louise, que ràpidament conquereix el cor dels nens i es converteix en una figura imprescindible a la llar. Però a poc a poc el parany de la interdependència es convertirà en un drama.

Amb un estil directe, incisiu i tenebrós en ocasions, Leila Slimani desplega un inquietant thriller on, a través dels personatges, se'ns revelen els problemes de la societat actual, amb la seva concepció de l'amor i de l'educació, de la submissió i de diners , dels prejudicis de classe i culturals.

cançó dolça

El país dels altres

Pot ser tan ambigua la concepció de el terme país que acaba per transformar-se i diferir des d'una visió o una altra de dos habitants d'aquest mateix país. El problema és voler despullar a aquest altre d'aquesta terra. Perquè llavors l'assumpte apunta a una defensa a ultrança, egoista i egocèntrica d'un terrer en què cada vegada cobra menys sentit la idea de nació o país i només queda una cosa semblant a pàtria noia si és que no es pretén la guerra.

En 1944, Mathilde, una jove alsaciana, s'enamora d'Amin Belhach, combatent marroquí a l'exèrcit francès durant la II Guerra Mundial. Després l'Alliberament, el matrimoni viatja al Marroc i s'estableix en Meknés, ciutat a la zona de l'Protectorat de França amb una important presència de militars i colons.

Mentre ell intenta condicionar la finca heretada del seu pare, unes terres ingrates i pedregoses, ella se sentirà molt aviat aclaparada per l'ambient rigorista del Marroc. Sola i aïllada al camp, amb el seu marit i els seus dos fills, pateix la desconfiança que inspira com estrangera i la manca de recursos econòmics. Donarà els seus fruits el treball abnegat d'aquest matrimoni?

Els deu anys en què transcorre la novel·la coincideixen amb l'auge ineludible de les tensions i violència que desembocaran en 1956 a la independència del Marroc. Tots els personatges habiten en «el país dels altres»: els colons, la població autòctona, els militars, els pagesos o els exiliats. Les dones, sobretot, viuen al país dels homes i han de lluitar constantment per la seva emancipació.

El país dels altres

Al jardí de l'ogre

L'ésser humà es mou entre fílies i fòbies. Les primeres empenyen més enllà de la voluntat. Les segones anul·len aquesta mateixa voluntat. Aquesta història va d'fílies superposades a l'existència, a la vida, a l'entorn. L'opció d'habitar en un altre món paral·lel on poder lliurar-se als desitjos que desperten la simfonia asincopada de la vida.

Adèle sembla tenir una vida perfecta. Treballa com a periodista, viu en un bonic apartament a Montmartre amb el seu marit Richard, metge especialista, i amb el seu fill de tres anys, Lucien. No obstant això, sota aquesta aparença de quotidianitat, Adèle amaga un immens secret, la necessitat insaciable de col·leccionar conquestes. «Al jardí de l'ogre» és la història d'un cos esclau de les seves pulsions, una novel·la ferotge i visceral sobre l'addicció sexual i els seus implacables conseqüències.

«És igual, està tot perdut. Desitjar ja és cedir. S'han aixecat les barreres. No serviria de res contenir-se. ¿Per què? És igual. Ara pensa com els opiómanos, els ludòpates. Està tan orgullosa d'haver mantingut a ratlla la temptació uns quants dies que s'ha oblidat de l'perill. » De l'autora de «Cançó dolça», Premi Goncourt 2016.

Al jardí de l'ogre

Altres novel·les recomanades de Leila Slimani

El perfum de les flors de nit

Tot escriptor afrontar en algun moment aquest perquè de l'escriure. Es pot quedar en una constant o acabar per trencar i exorcitzar-se amb una història que aprofundeixi, fins a cremar-se, en aquest estrany gresol on es fon l'ànima dels escriptors.

«Si vols escriure una novel·la, la primera norma és saber dir no, rebutjar les invitacions.» Per què acceptar llavors la proposta de passar una nit al museu Punta della Dogana? A través de l'art subtil de la digressió a la nit veneciana, Leila Slimani s'endinsa en el procés creatiu de la seva escriptura, aborda els problemes d'identitat i del passat colonial, de moure's entre dos mons, Orient i Occident, on ella navega i es balanceja, com les aigües de Venècia, ciutat el sinó de la qual és la bellesa i la destrucció. Aquest llibre també és un diàleg discret, impregnat d'una dolça malenconia, amb la seva infància al Marroc, amb el seu pare ja mort. «Escriure és jugar amb el silenci, és confessar, de manera indirecta, uns secrets indicibles a la vida real.»

El perfum de les flors de nit
Valorar post

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.