Al final ser humanista és apuntar aquesta mediania, aquesta tebior que fixa el meridià del pensament des d'on traçar qualsevol mena de síntesi conciliadora. I ni abans ni ara els punts intermedis són ben vistos per una torba anhelant de radicalismes, de postures trobades on paladejar el conflicte i la insana competició per algun tipus de saviesa o llicència per sobre del veí. Des de qui cuida millor el jardí fins a quin país és millor…
Erasme de Rotterdam va prioritzar això d'ubicar-se en l'equidistància quant a pilar del pensament crític. Perquè insistim que ser humanista és posicionar-se al medi per observar i analitzar el millor que es pot desprendre dels uns i dels altres pols. Només així va poder el bo d'Erasme pretendre moure els fonaments ètics i socials davant de la seva pròpia Església així com altres estaments socials. Però no només plantejava el seu discurs i obra davant d'institucions immobilistes sinó també davant de reaccionaris de tot tall i condició.
Se'm podrà argumentar contra apuntant a la seva condició de religiós cristià. Però llavors començaríem amb la idea radical que un humanista s'ha de convertir en un eremita allunyat de tot. I la qüestió és que un humanista també ho és per la seva condició anhelant de coneixement, aquesta curiositat que ens mou a acostar-nos a nous llocs. En la seva condició de clergue, Erasme de Rotterdam va viatjar i va conèixer nous pensaments, sense deixar mai de criticar el que ell considerava inapropiat per a un estament clerical capaç de les contradiccions més avises.
Top 3 llibres recomanats d'Erasme de Rotterdam
Elogi a la bogeria
Només l'humanisme més ben entès, el que va cultivar aquest gran pensador permet desxifrar els desitjos i dreceres de la raó davant de qualsevol esdevenir humà. Un clàssic de vigència permanent.
La Lloança de l'estupidesa és la més cèlebre de les obres del filòsof Erasme de Rotterdam. Imprès per primera vegada el 1511, es tracta d'un dels assajos que ha tingut més influència en la cultura occidental, així com un dels catalitzadors de la reforma protestant del segle XVI encapçalada per Martí Luter. Mitjançant un to burlesc i irònic i una cruesa sagaç i feridora, Erasme dóna veu a la pròpia estupidesa perquè sigui ella qui faci apologia de les seves utilitats, criticant alhora els usos de la raó.
El poeta i assagista Eduardo Gil Bera ofereix en aquestes pàgines una traducció novíssima i palpitant d'aquesta obra eminent del pensament occidental. A través d'ella i de la brillant introducció que la precedeix, doncs, proposa la relectura d'un clàssic que, segle rere segle, es revela inesgotable.
Adagis del poder i de la guerra
Per tal d'utilitzar-los a les seves classes de retòrica, ERASMO de Rotterdam (1467/69-1536) recopilava proverbis grecollatins i, per guanyar alguns diners, el 1500 va publicar una col·lecció de 838 breument explicats, l'Adagiorum collectanea. La col·lecció va passar el 1508 a anomenar-se Adagiorum chiliades («Millars d'adagis»), i després de nou reedicions, incloïa a la seva mort 4.151 adagis amb comentaris historicofilològics.
Aquest volum preparat per Ramón Puig de la Bellacasa presenta els Prolegòmens -la TEORIA DE L'ADAGIO, introducció del mateix autor a l'obra- i, sota el títol ADAGIOS DEL PODER I DE LA GUERRA, set dels quals va donar més significació política i social, per la profunditat i la clarividència amb què descriu i fustiga el poder de reis i prelats, així com les violències i guerres del segle xvi. Erasme encara ens interpel·la, no perquè sigui «actual», sinó perquè els nostres problemes són «vells», perquè les perversions del poder polític i religiós, la guerra, els que les causen, segueixen per desgràcia presents.
Erasme de Rotterdam, triomf i tragèdia d'un humanista
Un darrer llibre d'Erasme de Rotterdam que no és de la seva autoria. Es tracta d'una obra de Stefan Zweig on recorre vida, obra i conseqüències de la seva determinació sobre el pensament com a fonament de l'ètica per a la nostra civilització…
Stefan Zweig es va referir al gran humanista Erasme de Rotterdam com el primer «europeu conscient de ser-ho». Per a ell, Erasme era el «mestre venerat», al qual se sentia unit no només en allò espiritual sinó sobretot en el rebuig de tota mena de violència. Aquesta «figura d?algú que té raó no en l?àmbit tangible de l?èxit sinó únicament en sentit moral» fascinava Zweig. La fortalesa d'esperit i la dificultat per decidir-se a actuar constitueixen el triomf i la tragèdia d'Erasme. Stefan Zweig intenta, amb la seva biografia, que Erasme repliqui amb allò que va ser el sentit de la seva vida: la justícia. Sap que «l'esperit lliure i independent, que no es deixa lligar per cap dogma i que evita prendre partit, no té pàtria a terra».
