En les darreres dates, Deborah Levy es mou entre allò narratiu i allò biogràfic (Alguna cosa evident amb la seva última obra «Autobiografia en construcció» dividida en diverses obres). Un exercici literari com a placebo per a ferides del temps, desplantaments de la vida i naturals renúncies forçoses. Però és que curiosament en aquesta fase de l'edat adulta on es comença a fer recompte de baixes és quan s'aconsegueixen les pàgines més glorioses.
El precís equilibri entre malenconia i desig, entre esperança i desencís marca noves rutes i explora senders que només en aquest camí mitjà de la vida, que diria Dante, es pot endinsar per a més gaudi de lectors en general.
Però abans de prendre's a si mateixa com a protagonista dels seus llibres (com curiosament solen fer en major mesura altres autores per sobre d'autors. Gabriela Wiener amb aquesta capacitat de la sinceritat més descarnada de portes cap a dins), Deborah Levy també ens explicava altres històries on el focus cap a l'exterior demostrava immediatament aquest estrany do dels bons narradors.
Em refereixo a la capacitat per captar l'anomalia, l'estranyesa, el tic més significatiu en un personatge que passa del que és anecdòtic al transcendental, del detall a la fesomia completa. La qüestió és narrar sobre allò diferent per acabar demostrant, empatia mitjançant, que no existeix uniformitat ni normalitat sota la qual disfressar-se…
Top 3 novel·les recomanades de Deborah Levi
llet calenta
La particular història vital de Sofia s'entreteixeix en aquests llimbs estranys creats entre una maternitat asfixiant i una necessitat soterrada d'autonomia. Perquè als seus vint-i-cinc anys Sofia és molt jove, massa per entregar-se abnegadament a les cures de la seva mare Rose.
La malaltia de la seva mare és prou indeterminada per considerar que potser no sigui tal, o que potser no fos per tant… Una malaltia que la vincula la seva filla fins al final dels seus dies, com una condemna pel deute del criança anterior. Perquè el pare fa temps que no hi és, i encara que Sofia es plantegi buscar-lo durant aquesta història, l'ombra que de ben poc servirà sempre la recera, amb un cert deix de desesperació.
La qüestió és que juntes, mare i filla, viatgen des d'Anglaterra fins a Almeria, on esperen poder trobar algun tipus de cura en una clínica de referència per a malalts desnonats per la medicina tradicional.
Almeria s'estén com un complet desert, com la pròpia vida de Sofia, antropòloga de titulació però impossibilitada per buscar feina i una vida. Però Almeria també té la seva platja, amb vistes a la mar d'Alborán, per on antany van transitar tants i tants aventurers a la recerca de nous mons.
I en aquestes inspiradores platges, Sofia aprofita el temps lliure per escampar el que queda de la seva ànima. Fins que coneix l'Ingrid, una alemanya resident, i també a un socorrista disposat a socórrer naufragis de tot tipus.
Sens dubte, els nous personatges entrants en la vida de Sofia eviten el seu propi naufragi total, o al menys apareixen com rescatadors per a la seva parcel·la més íntima. La derrota ho és menys quan Sofia es lliura a l'sexe més estrany, com una venjança per tot el seu temps consumit sota la càrrega de la malaltia materna i la tutela dels seus dominis amb ranci aroma a imperi matriarcal.
Però clar, el contrast sempre pot crear conflictes interns i la parella pertorbació de nosaltres com a lectors i descobridors de l'desequilibri que acaba amb volteig de la balança vital de Sofia.
La metàfora de les aigües calentes per on abunden les meduses que busquen carn tremolosa i calent a la qual aferrar ... el sexe improvisat com a forma de lluita enfront de la impossibilitat de la joventut i de la vida. El sol d'Almeria, per moments generador de llums i d'ombres, d'imatges sobreexposades, però sempre intens ...
L'home que ho va veure tot
La saviesa, en un alt percentatge d'ocasions, rau en la ignorància. Saber-ho tot és condemnar-se a descobrir els abismes insondables de la voluntat humana. Així com les sinistres casualitats que emballen el destí.
El 1988, a Londres, el jove Saul Adler és atropellat per un Jaguar en creuar el famós pas de vianants d'Abbey Road. Sense cap lesió aparent, l'endemà parteix cap a Berlín Est amb una beca com a historiador. Però les lesions provocades per l'accident semblen més greus del que es pensava, i durant la seva estada a Alemanya comença a tenir visions del futur, com ara la caiguda del mur de Berlín.
El 2016, anys després d'haver tornat a Londres i en ple Brexit, Saul és atropellat de nou a Abbey Road pel mateix cotxe. A partir d'aquell moment dependrà del relat aliè per donar sentit als records, condensats en un complex mosaic de persones a qui ha fet mal i detalls obsessius en què el passat i el present s'entreteixeixen en un cercle sense sortida.
L'home que ho va veure tot és una profunda reflexió sobre la manera com la història es repeteix quan no reparem els nostres errors. Deborah Levy traça un inquietant viatge per l'Europa de les darreres dècades, demostrant-nos que la memòria es pot modelar de la mateixa manera que les fronteres.
Nedant a casa
Nedant a casa ho fan els peixos. Uns amb més esforç que un altre, com els salmons remuntant riu amunt per fresar com només es pot fer al llit calent de la llar. Però sí, també als humans els toca de vegades nedar rumb a aquella llar que cada vegada agafa més a contracorrent…
Tot just arribar amb la seva família a una casa als turons amb vistes a Niça, Joe descobreix el cos d'una noia a la piscina. Però Kitty Finch és viva, surt de l'aigua nua amb les ungles pintades de verd i es presenta com a botànica… Què hi fa? Què en vol? I per què la dona de Joe li permet quedar-se?
Nedant a casa és un llibre subversiu i trepidant, una mirada implacable sobre l'efecte insidiós de la depressió en persones aparentment estables i distingides. Amb una estructura molt ajustada, la història es desenvolupa en una casa d'estiueig al llarg d'una setmana on un grup d'atractius i imperfectes turistes a la Riviera són portats al límit. Amb un humor mordaç, la novel·la capta l'atenció del lector immediatament, suportant el seu costat tenebrós amb lleugeresa.
Altres llibres recomanables de Deborah Levy…
Una casa pròpia
Sí, la mateixa Deborah Levy era el salmó que busca aquesta casa que li ha costat trobar després d'una trilogia altament recomanable per descobrir les millors rutes dels viatges a deshora. Perquè la vida comença una vegada i es pot reiniciar de manera incomptable. Aquesta biografia en construcció de Deborah Levy ens ensenya a canviar de rumb a cada nova bitàcola, escapant sempre del Nord esperat…
Deborah Levy imagina una casa a una latitud càlida, prop d'un llac o d'un mar. Allà hi ha una xemeneia i un majordom que atén els seus desitjos, fins i tot de discutir. Però Levy en realitat és a Londres, no té diners per construir la llar que s'imagina, el seu apartament és minúscul i el més semblant a un jardí a casa és un banana al qual lliura les cures que les seves filles ja no necessiten. La menor ha abandonat el niu, i Levy, als cinquanta-nou anys, està a punt per afrontar una nova etapa a la seva vida. Així, ens porta des de Nova York a Bombai, passant per París i Berlín, mentre teixeix una estimulant i audaç reflexió sobre el significat de la llar i dels espectres que l'amenacen.
Entreteixint el passat i el present, personal i polític, i convocant Marguerite Duras, Elena Ferrante, Geòrgia O'Keeffe o Céline Schiamma, l'autora indaga en el significat de la feminitat i de la propietat. A través dels seus records fa inventari de les seves possessions reals i imaginàries i qüestiona la nostra manera d'entendre el valor de la vida intel·lectual i quotidiana de la dona.
Després de Coses que no vull saber y El cost de viure, aquesta obra és la culminació d'una autobiografia escrita en el fragor d'una vida que no només està protagonitzada per Levy, sinó per totes les dones que la sostenen amb una xarxa invisible.
Coses que no vull saber
No hi ha secrets més inquietants que els que es pot arribar a explicar un a si mateix. Una autobiografia escrita per ser llegida pel mateix autor o autora és lexercici de sinceritat més aclaparador; el passeig del funambulista sense xarxa sobre present, passat i futur. i això de Deborah Levy apunta a nuesa de l'ànima per entregues. Aquí comença “Autobiografia en construcció”.
Deborah Levy arrenca aquestes memòries recordant l'etapa de la seva vida en què es trencava a plorar quan pujava unes escales mecàniques. Aquell moviment innocu la portava a racons de la seva memòria als quals no volia tornar. Són aquests records els que formen coses això no Vull sabre, l'inici de la seva autobiografia en construcció.
Aquesta primera part del que serà un tríptic sobre la condició de ser dona neix com a resposta a l'assaig «Per què escric», de George Orwell. Tot i això, Levy no ve a donar respostes. Ve a obrir interrogants que deixa surant en una atmosfera formada per tota la força poètica de la seva escriptura.
La seva màgia no és altra que la de les connexions impredictibles de la memòria: la primera mossegada a un albercoc la trasllada a la sortida dels seus fills de l'escola, observant les altres mares, «joves convertides en ombres del que havien estat» ; el plor d'una dona li torna la neu caient sobre el seu pare al Johannesburg de l'apartheid, poc abans de ser empresonat; l'olor del curri la porta a la seva adolescència a Londres, escrivint a tovallons de bars i somiant amb una habitació pròpia. Llegir Levy és voler entrar en els seus records i deixar-se portar per la calma i l'aplom de qui ha après tot allò que sap (i tot allò que no voldria saber) a força de buscar la seva pròpia veu.
El cost de viure
Deborah Levy comença a escriure aquest llibre quan, amb cinquanta anys, es veu forçada a reinventar-se: el seu matrimoni s'ha acabat, els seus ingressos escassegen, la seva mare s'està morint i les seves filles comencen a abandonar el niu. En un moment en què la vida s'hauria de tornar plàcida i impertorbable, Levy decideix abraçar el caos i la inestabilitat a canvi de recuperar, ocult sota capes i capes de resignació, un nom propi.
A través d'un diàleg amb intel·lectuals com Marguerite Duras o Simone de Beauvoir, i mitjançant records que evoca amb eloqüència, sensibilitat i un deliciós sentit de l'humor, Levy es pregunta quin és aquest paper fictici escrit per homes i interpretat per dones que anomenem « feminitat». Qualsevol que hagi lluitat per ser lliure i per construir una vida pròpia sap que és precisament això: una lluita constant on es paga un cost per viure.
