Malgrat ser una figura emblemà tica a Estats Units, l'arribada de l'obra de David Foster Wallace a Espanya es va produir com una mena de reconeixement pòstum del mite. Perquè David patia d'una depressió que el va perseguir des de la joventut fins als últims dies, en què el suïcidi va acabar amb tot als 46 anys.
Una edat impròpia per a la fi, en què els ressons i contradiccions de la ment dotada i creativa, però alhora treta de l'abisme de la destrucció, es transforma paradoxalment en un interès més gran per l'obra.
En 2009 els llibres de David Foster Wallace van començar el seu periple per llocs de l'món als que anteriorment no havia arribat, consumint principalment fins llavors en un mercat nord-americà en el qual la seva proposta sà que hi havia quallat com una interessant composició de personatges molt profunds sumits en la vorà gine de la modernitat.
Temà tiques diverses des de l'esport fins als mitjans de televisió o la revisió crÃtica habitual del somni americà . L'arribada a Espanya es va dur a terme primer en acostaments a la seva faceta com a contista i després amb tot el pes de les obres més rellevants. Wallace, malgrat les seves pesaroses circumstà ncies més quÃmiques, no era un escriptor dominat per algun tipus de pessimisme propi del seu patiment o medicació.
No a el menys en la tÃpica moralitat de l'desastre que pot desprendre d'autors com Bukowski o Emil Cioran, per citar dos il·lustres pessimistes. Més aviat trobem en els seus llibres bastant en cas contrari, d'una intenció de construir personatges vÃvids i fins histriònics en plantejaments de vegades delirants que desperten indistintament humor i confusió.
Utopies i distòpies que assalten una realitat transformada, personatges que dubten de la construcció del món que els envolta o que deixen bressolar la seva existència sobre aquest. Una intenció crÃtica sobre la realitat mateixa sota una exquisida forma que escampa enginy, com una escriptura automà tica, revisada i guionitzada després a la recerca d'un sentit que tan aviat descobreix el sarcasme de la nostra condició humana com que ens projecta a aquest espai on la ficció es plena de sÃmbols que descomponen per parts el món.
David Foster Wallace és el narrador d'un món devorat per l'onÃric. I ja se sap que en els somnis passem de l'humor a la por o del desig al repugnant, des d'un escenari al següent.
Top 3 llibres recomanats de David Foster Wallace
La broma infinita
Per segons quins llibres tractar de plantejar una sinopsi crÃtica es converteix en una missió prà cticament desgavellada. Perquè La broma infinita és una novel·la absolutament subjectiva (si és que no ho són totes). Perquè l'autor juga amb un imaginari que es transforma cada nova percepció del lector. És clar que ens enfrontem a una distòpia ubicada en algun temps proper, potser ja instal·lada a la nostra quotidianitat.
Només que les referències a l'hora naufraguen en referències temporals fixades jocosament en productes comercials que surten a el mercat, oa la infinitésima reposició d'una pel·lÃcula, la pel·lÃcula perfecta que tothom ha de visionar una vegada i una altra com a forma més constructiva d'oci.
Els sÃmbols cap a la comparació amb la nostra realitat van des de la metà fora fins a la hipèrbole, depenent de l'enteniment de l'lector de torn. Governs totalitaris que apunten a la deixadesa d'una societat centrada en l'individualisme com a forma d'autodestrucció.
La vida és un acudit que desperta desopilantes sensacions convertides en ecos de rialles à cides. Una novel·la feta l'al·legoria més extensa mai escrita. Una barreja d'El show de Truman amb la Divina Comèdia (versió made in USA segle XX) que sorprèn i mai deixa indiferent.
L'escombra de sistema
Lenore Beadsman és un personatge que estimarà s i odiarà s. Perquè el seu món està construït sobre un brillant absurd o sobre una irrealitat trasbalsant, segons el moment i el capÃtol.
Una novel·la extensa però que mai es pot fer pesada perquè en el seu avantguardisme sempre et disposa a la descoberta desconcertant d'un nus narratiu fet gir constant. Rialles del que estrambòtic i grotesc. Personatges fets xarlatans de la divagació, el buit i la plenitud de les nostres contradiccions.
Un cas estrepitós de desaparicions en massa d'una residència de gent gran ens enfronta a aquest humor à cid del desastre, de l'inhumà . Una investigació per discernir la veritat en un món incert en què la cacatua Vlad, mascota de Lenore, es converteix en un particular oracle cap a l'esclariment d'un assumpte fosc que pot passar per l'abducció col·lectiva, la fuga de nonagenaris o el trasllat de els ancians a la quarta dimensió… I, tanmateix, al final assalta un estrany dubte sobre la vellesa i el seu valor al món…
Entrevistes breus amb homes repulsius
Intentar abordar l'obra de Wallace és una tasca à rdua. Perquè en el fons l'assumpte frega el que és metalingüÃstic. No és que Wallace sigui un narrador adaptat a estructures innovadores de narració. El caos hi és i es fa notori. Però la qüestió és que les seves novel·les habitualment extenses enllacen, casen, componen aquesta cosa des d'una visió subliminal.
Tractar d'aconseguir la seva intencionalitat potser es vegi més clara en aquest llibre de relats sobre el ridÃcul de l'existència més mundana. No és filosofia però desprèn un punt analÃtic sobre l'humà ; no és comèdia però fa que ens riguem de l'absurd.
Un conjunt de més de vint històries que componen un gresol en què res no fon i tot s'uneix. No hi ha fil narratiu que enfila les històries però sà que hi ha sintonia fonamental sobre pors disfressades d'esperpents, obsessions alienes fetes acudits i una sensació que l'univers de la creativitat va trobar a l'autor un pou sense fons, una vertiginosa creativitat en caiguda lliure.
5 comentaris a «Els 3 millors llibres de David Foster Wallace»