A Samuel beckett se'l pot titllar de pessimista, de nihilista, de fosc i simbòlic, de cultivador de l'absurd. I, no obstant, res més vitalista que sobreviure per explicar-ho. Res més humà que intentar calmar els dimonis interns i les pors generals pròpies de guerres i postguerres. Per a esperits inquiets com el de Beckett, una opció era experimentar amb la literatura a la recerca de nous horitzons, punts de fuga amb què sortir d'una realitat que feia aigua per tot arreu, l'Europa de mitjans del segle XX.
Escriptor promiscu en gèneres narratius, va cultivar la poesia, la novel·la i la dramatúrgia. Però sempre amb aquesta intenció rupturista. A Beckett s'intueix una mena de desencís amb la pròpia condició humana capaç de provocar els desastres de les guerres. Els canvis de registre i aquesta intenció experimental, que en el cas de Becket va acabar derivant en el seu reconeixement com a geni de les lletres, se sustenten en gran manera en el desencís, la desconfiança, el cansament, la recerca del canvi, la ridiculització de les formes, la irreverència i la rebel·lia…
Llegir a Becket suposa participar d'aquest atroç enfrontament de l'esperit creador amb la cruesa de la destrucció i la conseqüent misèria que s'apoderava de l'espiritual, del que moral i fins del físic.
Sí. El món d'aquell segle XX semblava involucionar (no sé si realment ha evolucionat en moltes ocasions). La decadència semblava apoderar-se de tot. Però l'art i en aquest cas la literatura de segle XX eren allà buscant el botó de reset de l'món.
Top 3 obres recomanades de Samuel Beckett
Tot esperant Godot
Llegir una obra de teatre té un punt especial. La preponderància de l'diàleg, amb les acotacions pròpies de la dramatització, et disposen absolutament nu intel·lectualment enfront dels personatges. No hi ha narrador omniscient, ni primera ni tercera persona ... tot és tu i uns personatges que parlen davant tu.
T'has d'encarregar de situar el decorat, d'imaginar els moviments de cada personatge sobre les taules. No hi ha dubte que la cosa té el seu encant.
En el cas de Tot esperant Godot, el pòsit existencialista de la narració et disposa en aquest mateix pla d'observació directa dels vagabunds Vladimir i Estragó i et fa participar de la seva espera fútil, absurda, a la vora d'un camí. Godot no arriba mai i et preguntes si no serà cosa de que els vagabunds mai van entendre el missatge per a la cita.
Altres personatges com Pozzo i Lucky aprofiten la inútil espera per anunciar l'arribada que mai es produirà. I a la fi pots entendre que tots som aquests vagabunds.
I que el destí ens manté confusos, si és que existeix i que realment, malgrat tot, viure és esperar alguna cosa que potser mai arribi ... Ironia, humor càustic i converses delirants que, però tots podem assaborir, amb el regust àcid de la veritat més certa.
Molloy
Com a inici de «La trilogia», el conjunt de novel·les més emblemàtiques de Beckett, la veritat és que la novel·la va desconcertar i encara desconcerta.
La seva trama experimental es nodreix del monòleg, amb la normal associació que té aquest recurs per a l'evocació, pel pensament aleatori, pel desordre… però també per la síntesi brillant, pel salt de barreres de les estructures de pensament habituals que ens condueixen a la lògica, a l'etiquetatge i als prejudicis.
Molloy és un rodamón que ens condueix durant la primera part de la novel·la. Jacques Moran és una mena de policia que va darrere de la pista de Molloy. Els motius que el condueixen després dels passos de Molloy confonen el lector que pugui esperar un fil clar. La confusió és precisament el fil, la trama, la composició que permet la deriva de difícil cronologia.
I el més important és que acabes de llegir si arribar a comprendre el fonament de Molloy i de Moran. Potser la mateixa persona, potser víctima i assassí en una història explicada al revés. L'important és l'estrany ínter en què has aprofundit en la pell d'uns personatges que no tenen perquè haver entès.
el innombrable
Em salt la segona part de la trilogia per rescatar el seu apoteòsic final. Amb aquesta novel·la Beckett va tancar la seva aposta experimental més incisiva. El final d'una trilogia com aquesta només podia rematar com ho va fer Beckett.
Les frases finals apunten a un soliloqui més teatral, sobreactuat, el mateix que cadascú es pot plantejar en aquest món conforme va baixant el teló i l'oxigen va deixant d'arribar a on ha d'arribar, plantejant-així els dubtes més importants, els interrogants veritables ..., la llum.
La resta de la novel·la reprèn el monòleg previ que és el existir subjectiu, sota el prisma fatalista, cru i lúcid de Beckett. De nou obviem l'ordre i la trama, endevinem la cronologia perquè la necessitem per pensar a l'llegir, tota la resta forma part de l'experiment.
