La mort es desnaturalitza quan no és la sortida pròpia d'escena. Perquè abandonar aquest món esborra tot rastre de memòria. El que mai no és del tot natural és la mort d'aquell ésser estimat que sempre hi va ser, menys encara en una completa tragèdia. Les pèrdues més inesperades ens poden conduir a cerques tan impossibles com necessàries. Perquè allò que escapa a la raó, el costum i el cor també necessita explicació o sentit. I sempre falten paraules no dites que no encaixen en el temps compartit que va ser. Aquestes són les paraules que confiem al vent, si és que podem finalment pronunciar-les…
Quan la Yui, una jove de trenta anys, perd la seva mare i la seva filla de tres anys en un tsunami, comença a mesurar el pas del temps a partir de llavors: tot gira al voltant de l'11 de març del 2011, quan l'onada gegantina va devastar El Japó i el dolor se'n va apoderar.
Un dia sent parlar d'un home que té una cabina de telèfon abandonada al seu jardí, on les persones van des de tots els racons del Japó per parlar amb els que ja no hi són i trobar la pau al duel. Aviat Yui emprèn el seu propi pelegrinatge fins allà, però en aixecar l'auricular no troba les forces per pronunciar una sola paraula. Aleshores coneix Takeshi, un metge la filla de quatre anys del qual ha deixat de parlar després de la mort de la seva mare, i la seva vida fa un tomb.
Ja pots comprar la novel·la «Les paraules que confiem al vent», de Laura Imai Messina, aquí:
