Una encertada metàfora entre les cartes sobre la taula i el que la vida finalment disposa. L'atzar i allò que cadascú proposa una vegada entrat en el joc de la vida. Anar de fanal pot ser la més encertada jugada però sempre va bé ser capaç de fer alguna trampa, mentre no siguin al solitari.
En el cas d'Hugo el seu fort és pujar sempre la licitació i fins a trencar la baralla si cal. Perquè en això de buscar la millor parella amb què anar apuntant cap a l'èxit al final de la partida, el nostre protagonista es pot treure cartes de la màniga per escapar d'una partida monòtona quan un simplement tira les cartes per fer-les fora.
I no només tracta d'amor això que indico de les parelles. En aquesta novel·la totes les trobades són aparellaments des de passions naixents, des de l'amistat o des de la casualitat més sencera. I l'autor aprofita així per anar despullant l'ànima dels personatges amb un deix de realisme màgic. No hi ha fingiment, histrionisme ni sobreactuació. Només el compromís de l'autor per donar vida sencera als que ens acompanyen en el viatge de la seva existència. I això s'aconsegueix com si ja coneguéssim cada personatge d'alguna altra vida. Perquè la naturalitat en aquesta novel·la és com un do cap a l'empatia immediata.
Sens dubte, els personatges d'aquesta trama interaccionen amb una màgica sensació de versemblança i proximitat que ens predisposen a viure les aventures més intenses. Perquè a poc a poc la història avança cap a embolics de tota mena. Això de l'atzar, les cartes que toquen i l'atreviment de cada jugador per llançar el seu desafiament o fingir el poker.
I així el protagonisme d'Hugo serveix com d'escusa biogràfica. Tot pivota al voltant d'un Hugo que viu mil i una aventures quotidianes del buscavides més clàssic de la literatura. Un tipus per moments amb els seus centelleigs d'heroi (definint heroi com tot aquell que simplement fa el que pot) però també amb les seves misèries entre evocacions nihilistes. La caracterització d'Hugo ho té tot per encaixar amb les contradiccions de tot fill de veí.
La trama es va conformant com un cicló a punt d'atrapar l'Hug. Personatges com Cris o Manolo van donant suport a un esdevenir precipitat dels esdeveniments que els ubiquen sobre abismes insospitats en enlairar-se la història. El resultat és un explosió, una realitat carregada de dinamita als seus fonaments i que acaba explotant, d'una banda, mentre també va implosionant des de l'interior d'un personatge com l'Hug que va jugar al màxim les cartes. Per bé o per mal.
Ja pots comprar la novel·la «Les cartes que ens toquen», de Ramon Gallart, aquí:
