Hi ha actors que desapareixen i ressorgeixen en el moment menys inesperat. Va passar amb John Travolta, gràcies a Tarantino, a «Pulp Fiction». I va passar de manera molt semblant amb Joaquin Phoenix al Joker, el malvat de Batman més àcid mai escrit.
Un efecte similar, un ressorgiment de gran intensitat sísmica en tots dos casos. I és que els grans actors mai no deixen de ser-ho. Només que la indústria s'oblida de vegades i en aquesta amargor que pot durar anys sembla com si aquests grans intèrprets es carreguessin encara de registres interpretatius més grans una vegada conegut l'abandonament.
També és cert que, en el cas de Joaquin els seus inicis al cinema van tenir aquesta intenció de rostre encantador amb què despertar frenesí adolescent. I potser allò llastrés la seva carrera en algun sentit. Però també pot ser que després de l'èxit primerenc el mateix es conduís a aquest costat menys amable al que el van empènyer les circumstàncies familiars més adverses, traçant aquest viatge al costat salvatge d'on importar, sense voler-ho per res, registres interpretatius molt allunyats del que havia exercit.
Perquè Joaquin Phoenix evoca un Dorian Gray actual capaç de la mirada més abismal, com de caiguda sense fons ni indici de llum possible. Mentre que l'altre Joaquin Phoenix pot recuperar en un instant la brillantor blava de la mirada per aconseguir la metamorfosi més inesperada i aparèixer com l'estereotip d'actor amb encant. L'actor més camaleònic dels nostres dies, sens dubte.
Top 3 pel·lícules recomanades de JoaquIn Phoenix
Comodí
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Una interpretació brutal que fa del tràgic i el més amarg sostingut per reconstruir el personatge que a futur serà arxienemic de Batman. I això que Batman és un ressò molt llunyà a la pel·li, com un somni que amb prou feines es pot sospitar entre la sordidesa, l'animadversió, la malaltia mental, els abusos i tot el pitjor que es pugui imaginar penjant sobre un ésser humà com a espasa de Dàmocles.
Joaquin Phoenix va perdre un porró de quilos per mostrar-nos aquella esquena traçada pel marcat rosari de les vèrtebres, perquè les folgades robes del pallasso insinuïn un cos impossible, un sac d'ossos. Més enllà del que és físic, Joaquin culmina la seva obra mestra amb una mirada que va de la incomprensió, de la confusió mental a la bogeria i l'odi.
Sota l'estigma propi d'aquest personatge en la interpretació del qual va morir Heath Ledger, Joaquin Phoenix extreu totes les essències per catapultar el jòquer a categoria de mite al cinema, el pitjor de tots els dolents, arribat dels inferns de submóns molt propers on els propis éssers humans acaben per erigir-ho amb la seva mala culpa en la destrucció feta carn.
El mestre
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Plantejar-se un argument al voltant d'una secta, amb totes les derivades sociològiques en primera instància però també religioses, psicològiques i morals, té un punt de fragilitat desassossegant. Perquè aquí queda la noció que tots podem ser carn de canó, en algun moment donat, i sucumbir davant del xerraire de torn i del seu deliri messiànic.
Comptar per això amb un Joaquin Phoenix ja força de tornada de tot, després d'un any 2010 en què la seva pel·lícula autobiogràfic ens ho va ensenyar en la seva nuesa de l'ànima més pertorbadora, va ser tot un encert. Sucumbir segons que forces centrípetes al voltant de la merda més anul·lant i despertar en una rabiosa sensació d'haver estat anestesiat davant de tots els dolors del món per treure'n el profit més cínic. Joaquin fa d'aquesta pel·lícula aquest al·legat perfecte per despertar-se després d'una alienació que pot semblar llunyana però que sempre aguaita.
No tots som veterans de guerra a l'estil més pur nord-americà, amb multitud d'homes encara joves però apartats i fins i tot empestats pels traumes i les dificultoses reinsercions. Alcohol, decadència, perdició i aquesta espurna, l'oportunitat del gos apallissat per trobar en un nou amo la seva causa per seguir endavant…
En realitat, mai vas estar aquí
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:En els seus recurrents mimetismes entre personatges ferits, apallissats, castigats o traumatitzats, l'amic Phoenix no resulta carregant sinó tot al contrari. Seria una cosa així com veure el teu equip guanyar tots i cadascun dels seus partits. Sempre el mateix, sí, però mai no n'hi ha prou perquè cada paper és aquesta fotuda obra d'art. Cada nou personatge arribat dels inferns de Dante aporta noves coses.
Aquesta vegada la idea pot semblar manida. El venjador modern i urbanita que podríem associar amb estereotips com el de Clint Eastwood pels carrers de Nova York passant per Bruce Willis en jungles de vidre mil o fins i tot Chuck Norris si ens posem tontorrons. Però Joaquin Phoenix no ho sabria fer amb el perfil monocord d'un heroi que ens aporti seguretat i tranquil·litat més enllà d'algun moment inquietant. Phoenix fa de la seva missió pel bé una causa a un altre nivell, una lluita per deixar l'ànima si cal...
Bàsicament és així perquè a mesura que avança la pel·li anem descobrint aquests llampecs que desvetllen els veritables motius de Joe per fer el que fa, ja sigui per expiar pecats propis o per espantar fantasmes que s'entesten a alliberar velles pors... Perquè sí, en el fons, tot pot ser una fantasia dubtosa que no ens deixi clar si ell va ser aquí i si tanta violència té el sentit únic de la justícia o si se'ns escapa alguna cosa més.
Altres pel·lícules recomanades de Joaquin Phoenix
Napoleó
DISPONIBLE AQUÍ:Ningú millor que Joaquin per fer de Napoleó. Això devia pensar Ridley Scott. Segurament per allò d'haver representat tan trasbalsadament bé Còmode, l'emperador romà de Gladiator. I sens dubte Joaquin s'emporta en aquesta pel·lícula tot el llustre. Necessàriament per camuflar els excessos històrics duts a terme per guionistes i altres.
Però és clar, també és cert que si veurem Napoleó el cinema no és que vulguem que ens parlin de les seves úlceres estomacals ni dels seus retirs o exilis escrivint sonets amb els peus a la vora del Mediterrani. La gent va al cinema a veure batalles dantesques, conquestes brillants i derrotes monstruoses. O sigui que Ridley Scott anava, sí o sí, a posar mà a la Història per ajustar-la a necessitats argumentals.
Però la cosa és que si passes de comportar-te com un purista i esquinçar-te els vestits pots considerar que es tracta d'una interpretació lliure, una evocació, una inspiració cap al ficcionat capaç de captivar espectadors anhelants de violència i èpica. I aquí sí, comptar amb Joaquin és una garantia perquè les gairebé tres hores et mantinguin amb l?estómac en un puny.
4 comentaris a «Les 3 millors pel·lícules de Joaquin Phoenix»