El millor (i també el pitjor) de Russell Crowe

Val que Russell Crowe tira molt de nas arrufat com a recurs per a multitud de les seves escenes. I val que sembla que s'hagi abandonat físicament en els darrers anys (o almenys això es diu davant del que pot ser qualsevol altre problema o fins i tot exigències de guió). Però no es pot negar que Crowe té aquesta cosa que transmet. Perquè sense ser un galant de cànons apol·linis, sempre ha estat aquest actor que captivava espectadors d'ampli espectre.

Una cosa així com un terme mitjà entre el carisma de Sean Penn i l'atractiu de Richard Gere. Per aquí va Crowe en la seva extensa filmografia. Papers encertats, de manera voluntària o no, per no cenyir-se a un estereotip i acostar-se a aquesta idea d'actor total capaç de arrufar les celles davant de qualsevol trama. Potser aquest és el truc per convèncer-nos dels seus dots actorals, ia fe que ho aconsegueix.

Més de 30 anys contemplen una carrera amb escassos alts i baixos. Interpretacions de tota mena que l'enfilen cap al més alt de Hollywood. No es pot demanar més a aquest intèrpret neozelandès al qual mai no se li pot donar per acabat. Perquè si bé ja no és el jove, o el tipus interessant de mitjana edat, a hores d'ara pot representar tota mena de rols perquè qualsevol pel·lícula agafi més vols.

Top 3 pel·lícules recomanades de Russell Crowe

Una ment meravellosa

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Mira que no em solen agradar les obres biogràfiques on es glossen batalles personals o es magnifiquen fins a l'èpic les circumstàncies i decisions de cadascú. Però en aquest cas això del matemàtic John Forbes Nash és un altre cantar. Perquè la pel·li ens ofereix dues visions ben dispars. D'una banda hi ha el visionat de qui no coneixia el Nash i per tant no pot ni imaginar el que se li ve a sobre. D'altra banda tenim els que ja coneixien la vida i l'obra de Nash i que, per tant, ja estaven avisats…

Jo era dels que no tenia ni idea sobre el prestigi matemàtic. Així que vaig descobrir una trama fascinant en què Russell ens anava endinsant en un pla governamental d'espionatge i contraespionatge, de moviments soterrats per evitar guerres fredes i altres secrets sota diplomàcies oficials.

Fins que tot t'esclata a la cara… En certa manera aquesta pel·li té un punt a Shutter Island només que no tan fosca. És clar que també té a veure que la semblança vital de Nash s'ha de lluir finalment en aquest costat positivista de la vida.

Tot i que també interfereix un punt d'humanitat made in Crowe. Una interpretació desassossegant en molts moments però finalment reconciliadora amb el món que toca viure quan els fantasmes visiten cadascú…

Gladiador

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

D'acord, sí, que es tracta d'una superproducció. Però és que també en va el cinema. Si tens una bona història per explicar, entre la crònica històrica i la ficció, millor estirar recursos per omplir les escenes de romans i de grans circs que no quedar-te en un exercici va...

L'èpica li va quedar perfecta a Russell, tancat en aquest odi rumiat, en aquesta set de venjança fonamentada, carregada de noblesa i necessitat davant del mal. Tots hem vist aquesta pel·li i tot i així seguim veient-la quan la «tiren» a qualsevol televisió generalista. El duel entre Crowe i Phoenix és antològic. Agafem més que inquina el Cèsar i adorem aquest esperit de Crowe que torna a cases com suspès entre el blat esplendorós de camí a la seva Emèrita Augusta…

Cinderella man

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Les pelis de boxejadors sempre ens apropen a aquesta dicotomia entre glòria i inferns, estereotipada amb absoluta versemblança al món pugilístic. Per acostar-se al pes de James J. Braddok, Russell va haver de fer-se amb aquest físic dels boxejadors d'abans. L'assumpte queda arrodonit amb aquest gest malenconiós de qui es parteix la cara al ring, enfrontant-se sobretot a totes aquestes derrotes prèvies que els van portar fins a les dotze cordes.

Crowe, i les seves celles arrufades, fan de la vida del boxejador aquest acostament perfecte a una època molt especial de la boxa entre els anys vint i trenta, amb un Estats Units sumit a la misèria…

James J. Braddock pateix els efectes de la crisi del 29 anomenada gran Depressió, després d'haver estat un boxejador professional i perdre tota la seva fortuna en males inversions. Treballa com a estibador al port i la seva família viu amuntegada a la misèria. El seu mànager creu en ell i l'impulsa a reintentar sort a la boxa tot i no ser ja jove. Braddock venç molts rivals demostrant tenacitat, valentia encara que no gaire tècnica als seus inicis.

La seva dona s'oposa a la boxa i discuteix amb el mànager; però al final esperonada per la misèria accepta exposar el seu marit. Després d'això, li arriba una segona oportunitat en què s'haurà d'enfrontar pel títol contra Max Baer, un brutal boxejador que ha matat dos contrincants amb una potent dreta al quadrilàter. La baralla és pactada a 15 assalts i la gent aposta 9 a 5 per Max Baer, ​​Braddock increïblement aguanta la pesada artilleria pugilística de Baer i sent al cap la potent i demolidora dreta del seu contrincant.

Les pitjors pel·lícules de Russell Crowe

salvatge

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

No voldria ser cruel… Però és que després de veure aquesta pel·lícula em sembla que el deteriorament físic de Russel Crowe va en paral·lel amb el menyscapte dels seus dots interpretatius.

Val que el psicòpata al volant del tot terreny podria de partida ajustar-se a aquesta mirada entre felina i insondable que sempre ha gastat Russell. Però la cosa perd gas a mesura que el veiem estirar accelerador pels carrers de Nova Orleans.

Tot és massa capritxós. Que val que l'oncle està cap allà i la prota li toca una mica la moral. Però sense l'arrelament d'una causa més gran semblant trivialitat no es justifica ni encara que t'ho venguin com un exponent de la violència gratuïta que ens envolta.

I després hi ha l'actuació en si. Pel costat encara que te'n va. Però això de Russell és una cosa infumable. Rictus insondable fins al punt que no veus rerefons a la seva psicopatia. Perquè val que els dolents han de ser dolents des de la foscor de les pupil·les. Però sempre hi deu haver alguna cosa més que ens enganxi.

Enduent-se tot davant, els únics moments que enganxen poden ser els que Russell ocupa dialogant amb un amic de la seva víctima en una cafeteria. Perquè aquí sí que es mastega la tragèdia. En aquests moments sí que la tensió desborda com si fos cosa de Tarantino, però poca cosa més…

5 / 5 - (15 vots)

2 comentaris a «El millor (i també el pitjor) de Russell Crowe»

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.