Les 3 millors pel·lícules d'Àlex de l'Església

La filmografia d'Àlex de l'Església va acompanyar la meva generació en aquella època de joventut en què es busca transgressió, creació alternativa i fins i tot humor negre. L'arribada de cada nova pel·li d'aquest director era rebuda amb aquest gust per la sorpresa, la discordança, fins i tot l'estridència.

Tot dins un rotllo indie que, en el cas de fer molt soroll i fer-se amb prou qualitat argumental i artística, acaba per assaltar el costat més popular. Per aportar així una frescor sempre necessària entre les creacions més tradicionals. Recordo grans cintes d'aquells dies com Acció Mutant o Perdita Durango o 800 bales… Mentrestant Almodóvar encenia els llums per explotar entre llums i psicodèlia, Àlex de l'Església els tornava a apagar.

Així és com van arribar després noves pel·lícules de més pressupost que seguien mantenint aquesta volença per la profanació dels cànons d'una imaginació a tomba oberta. Humor negre, suspens, tocs de fantasia i una ambientació que sembla parodiar el que és gòtic fent-ho més proper, com en sabatilles de caminar per casa. Una presentació tètrica, però amb visions més prosaiques que desperten el riure o la inquietud, segons el moment.

Però Àlex de l'Església també tempteja, a través de l'humor, arguments amb un deix àcid, crític. Em refereixo a obres com Crimen Ferpecto o L'espurna de la vida. La qüestió és reinventar els gèneres per no deixar ningú indiferent. Cada nova pel·lícula és aquesta aventura en què sempre es pot reconèixer la seva empremta però sense poder anticipar res sobre el desenvolupament i la fi de les trames.

Top 3 pel·lícules recomanades d'Àlex de l'Església

El dia de la bèstia

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Més que malgrat els crítics i potser també al mateix Alex de l'Església, la seva gran pel·lícula per excel·lència és aquesta producció ambientada al so de la música de Def Amb Dos. Una ambientació histriònica entre el castís i el terror; una paròdia de les pel·lis de por adornada amb un desenvolupament trepidant. Una obra de culte de la contracultura duna època i per extensió de qualsevol època.

Un no parar de riure amb aquells personatges de Santiago Segura i el desaparegut Àlex Angulo, acompanyats d'un dels microcosmos més fascinants de personatges portats dels inferns més profunds des de les barriades més immundes. Personatges turmentats ja suficientment per la realitat però ara a més assenyalats per profecies que els transformen en guardians dels inferns.

Madrid conformada com la síntesi de Sodoma i Gomorra. Una ciutat a destruir per un pobre capellà amb foc i sofre si cal. Perquè en el seu podrit llit naixerà la criatura esperada pel mateix Satanàs per sumir a les tenebres el món sencer.

Bé d'àcid lisèrgic per endinsar-se en l'aventura i l'entorn nadalenc més ensucrat per fer-lo esclatar en mil trossos des dels contrastos més despietats i feridors.

LA COMUNITAT

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

La llei de propietat horitzontal dirà el que vulgui. Però això de les comunitats és un formiguer de potencials homicidis involuntaris o assassinats ben premeditats. Perquè cal que algú vulgui plantejar una millora perquè qui no la desitja es plantegi si empènyer-ho per les escales quan coincideixin baixant les escombraries.

Una fantàstica hipèrbole sobre les comunitats de veïns. Álex de l'Església va fixar el seu objectiu en aquest escenari de convivència cívica obligada per acabar per demolir-ho tot amb el complement més convincent: els diners. Perquè gairebé tots els veïns estan d'acord a quedar-se amb la pasta en un descobriment insospitat al pis en venda d'una àvia acabada de morir.

La venedora en qüestió (genial carmen maura) se les promet molt feliços amb els 300 milions de pessetes que es troba a l'immund pis que hauria de vendre per complir els seus objectius a la immobiliària. Només que els diners també tenen la seva aroma per als gossos de presa que habiten entre aquells murs comunitaris. I qui més qui menys té bona mandíbula per llançar-se a la jugular a la recerca de sang calenta de la presa…

el bar

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Claustrofòbica com aquella Cabina d'Antonio Mercero. Només que aquí l'assumpte no és un soliloqui sinó un cant coral de personalitats tretes a allò sinistre. Alguna cosa així com aquelles pel·lis de personatges tancats en una casa amb un mort damunt la taula.

Però és clar, sent Álex de l'Església qui dirigeix ​​el cotarro l'assumpte s'enrareix degudament per treure el pitjor i el pitjor (sí, el pitjor i el més pitjor) de cadascun dels seus personatges diversos. Ningú no pot sortir d'aquell bar que els ha concitat com només les forces centrípetes més insospitades poden fer. De mica en mica l'embolic es va sumint entre els personatges, tot frenant-ho tot de negre. Perquè tots ells tenen aquesta culpa pendent, la raó que els ha portat fins aquí com a pecadors davant del seu darrer suplici…

5 / 5 - (10 vots)

1 comentari a «Les 3 millors pel·lícules d'Àlex de l'Església»

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.