Va arribar a les meves mans com a regal d'una bona amiga. Els bons amics mai fallen en una recomanació literària, encara que no vagi molt en la seva línia habitual ...
Un nen fuig de res, no sabem bé de què. Tot i la por d'emprendre una fuga enlloc, sap que ho ha de fer, ha de sortir del seu poble per alliberar-se d'una cosa que intuïm ho està destruint. La decisió valenta es va transformant davant dels nostres ulls en simple necessitat de supervivència, com l'instint animal de la criatura desprotegida.
El món és un erm cruel. El nen en si potser és una metàfora de l'ànima, de qualsevol ànima que deambula perduda per un món hostil, reconvertit a aquesta hostilitat de manera insospitada des de la tendra i innocent infantesa. En una lectura pretesament ambigua, sempre pots interpretar més. per a això Jesús Carrasco s'ocupa de satisfer el llenguatge de prosaiques, escatològiques imatges que passen, poques línies després, a entendrir o estremir des de la cruesa o la immundícia.
Per què fuig un nen dels seus orígens? Com emprendre aquest viatge enlloc? La fugida en si es converteix en el leitmotiv que mou la història. Una trama que avança a poc a poc, amb la lentitud pròpia de les males hores, perquè el lector vagi assaborint la por, la innocència, la idea d'una culpa inconcreta per no sentir-se propi de el lloc d'on un prové. Més que res perquè aquest lloc fa mal. I de el dolor es fuig, encara que et diguin que cura.
És previsible el que passarà, el que va a ser de l'infant, poc o res de bo. Però la bellesa d'un llenguatge abonat en terreny erm, i l'esperança en que aquest destí ineludible no acabi d'arribar a l'infant, et mou a seguir llegint. Es tracta d'això, de sumar escenes que passen lentes, que et presenten un conjunt d'instants tan senzills com eterns, que et rebaixen a un espai hiperreal davant el qual només esperes un cop de màgia. Aquesta possibilitat recòndita de tota literatura per sobrevolar el sòrdid, encara que sigui en un gir impossible que pogués cobrir de dignitat i oblit tanta crueltat.
Passarà o no passarà. De l'esperança només queda la mà forta i dura d'un vell pastor que poc té a dir i poc sap, més enllà del seu vast univers que cobreix la realitat des dels seus peus fins a l'horitzó de l'erm. El pastor com a única esperança, un ésser desentès de tot l'aliè al seu ramat, i segurament capaç d'abandonar a un nen com si d'un be mal ferit es tractés. Què d'humanitat quedarà a l'tancar el llibre?
Ja pots comprar Intemperie, la primera novel·la de Jesús Carrasco, aquí:
1 comentari a «Intemperie, de Jesús Carrasco»