Siguem realistes. Si hi ha un club mític per excel·lència a Espanya, aquest és l'Atlètic de Madrid. El mite es forja des de les victòries davant l'adversitat i des de l'infern després de les estrepitoses caigudes. Només així s'aconsegueix la glòria i el que arriba amb ella: el mite.
Els mites esportius no només es graven en els trofeus. Més enllà del que hagis pogut guanyar o perdre, sempre queda el com ho vas fer, el com competiste i com la teva gent es va sentir integrat amb la teva forma de pensar i de disputar cada moment.
Després de mig segle al Calderón diu adéu. I molts aficionats senten la pèrdua i el dol. Perquè tot atlètic es va fer a si mateix aquí, aferrat a la mà d'un pare o d'un avi, observant fascinat la graderia, la seva grandiosa imperfecció i el sentir lliurat de tantes goles i tants cors. Des de la grada, per ràdio o per televisió, al Calderón magnetizaba a tots els seus seguidors.
Aquest llibre Fins sempre, Vicente Calderón passa per ser el millor panegíric. Un discurs coral entre emocions i records, entre rialles franques i llàgrimes entendridores. Kiko, Abelardo, Futre, Torres o Gabi comparteixen entre aquestes pàgines seus relats, entre l'anecdòtic i el transcendental, amb l'orgull de pertinença de què sempre va saber on va estar casa.
És llei de vida. L'estadi es va. El riu Manzanares es quedarà orfe. Un cert deix de malenconia acompanyarà els atlètics. Però la veritat és que res és nou. Ser atlètic és tenir aquest punt de malenconia d'una glòria sempre fregada, en sofertes ocasions aconseguida i per descomptat contínuament anhelada com un horitzó vermell i blanc.
Ja pots comprar el llibre Fins sempre, Vicente Calderón, El llibre de Patricia Cassó, aquí: