A Justo Navarro gaudim d'un veterà de les lletres espanyoles que no per això es lliura a cap gènere concret. Perquè qui anteposa el que és genuí, ja sigui avantguarda formal o introspecció de fons, acaba escrivint quan la necessitat més autèntica de posar-te a escriure puja amb aquest no sé què impredictible.
El gènere negre se li queda curt a Justo Navarro. Perquè els seus personatges van més enllà del cas de torn i acaben acusant l'entramat social en si per les seves grotesques i inesgotables deformitats a imatge i semblança de l'home; oa l'existència en si mateix com a motor de totes les culpes del món. El seu Comissari Polo és més que un investigador, és un home enfrontat a la violència com a suport, com aquest fonament atàvic del que és humà en societat.
Però també hi ha poesia, a la qual certament no m'he acostat i una sorprenent vis surrealista o almenys d'estructura gairebé cubista per presentar-nos un altre tipus d'històries que es desestructuren per aportar nous focus a descobrir en perspectiva. Una mena de do que pocs autors saben manejar i que tampoc sol ser per a majories lectores. Però sens dubte obres com L'ànima del controlador aeri són dignes de lectura i relectura amb intrincada curiositat.
Top 3 novel·les recomanades de Justo Navarro
Accidents íntims
Hi ha paraules que mai no conviurien juntes si no fos per allò precisament accidentat de l'imaginari de l'escriptor. Títols que a bot aviat podrien anar des de «Avisos de derrota»Fins a«La foguera de les vanitats» passant per «La conjura dels necis» o aquest «Accidents íntims». La qüestió és fer paraules completament desconegudes en un discurs normal, estretes col·laboradores cap a la sorpresa. En aquest cas com a antesala al més profund estranyament del que se'ns ve a explicar.
Una dona intenta suïcidar-se a l'habitació d'un hotel i el seu acte posa al descobert la naturalesa inquietant de les seves relacions amb els qui l'envolten, l'artifici de l'amistat, la dificultat d'establir llaços sòlids amb els altres i de trobar sentit a una existència els quals intersticis corroeixen les certeses quotidianes.
Accidents íntims és la crònica d'un estranyament: quan l'amiga de la suïcida fracassada s'enfronta als fets, les coses pateixen una pèrdua de significat i alhora es comença a produir un misteriós procés de fascinació per l'enigmàtica personalitat de la suïcida. Les peces de la realitat, com les d'un puzle desfet, perden contacte entre si, es desordenen. El present es converteix en ressonància distorsionada d'un passat ineludible, els objectes familiars poblen un territori d'exili on ningú no es coneix perquè ningú és qui sembla ser. Al final, la recerca de l'equilibri perdut potser exigeixi la infidelitat i la mentida per recompondre una estabilitat precària…
Accidents íntims constitueix un exercici lúcid de percepció, visió minuciosa d'un món habitual que a partir d'un fet concret es distancia de les coordenades del costum i esdevé opac, aliè, irònic i, tanmateix, omnipresent amb la intensitat d'una realitat no domesticada .
Petit París
El noir de Justo Navarro és d'un revisionisme històric darrere de la interpretació més lliure d'una història del segle XX carregada d'espais obacs al recer de guerres fredes, espionatges gèlids horitzons i sinistres ombres que mai no s'acaben d'anar entre nacionalismes, ambicions i altres excuses del poder.
París, març de 1943: Alemanya i Itàlia estan perdent la guerra. Després de la invasió angloamericana del nord d'Àfrica i la rendició a Stalingrad del mariscal de camp Paulus, es respira l'hecatombe militar nazi-feixista, l'imminent desembarcament dels aliats a Europa. Vint anys abans de resoldre els crims sobre els quals girava Gran Granada, el comissari Polo es troba per accident a París, temorós de no poder acabar mai un viatge que només duraria uns dies. En temps de guerra no és estrany que allò previst com una excursió de setanta-dues hores es dilati mesos, anys o dècades, o es converteixi en l'exili etern.
I Polo es mou en un petit París, Petit Paris, de gent perillosa: advocats i periodistes que exerceixen tasques policials als serveis consulars d'Espanya, col·laboradors de la Gestapo a la caça de republicans espanyols en fugida. Entre el personal de l'esquadra espanyola s'han succeït en menys d'un mes tres morts violentes, i al centre apareix el possible suïcidi del bell Matthias Bohle, un seductor de vida enigmàtica que amb un altre nom havia conquerit la Granada del 1940, incloent-hi irreductible comissari Polo, i que va recalar a París després de robar quatre quilos d'or a un industrial que potser li va encarregar treure'ls clandestinament d'Espanya.
Aviat Polo començarà a investigar la seva mort, ajudat per col·laboradors tan poc segurs com ho és tot a la ciutat: l'advocat Palma, gairebé un doble de Polo rejovenit quaranta anys i amb carnet de la Gestapo, que ha descobert la font de la joventut a una barreja de gin, Dubonnet i amfetamines; Alodia Dolz, heroïna de la Croada nacional, agent de la Cinquena Columna, que va sobreviure a tres anys de temeràries activitats clandestines a la Madrid vermella: «Si aleshores no l'havien matat, ja no la matarien mai.» El Petit Paris de Polo és negre pur, una ciutat d'inquietant ambigüitat moral on tots menteixen i manipulen com a única manera de sobreviure. Una narració enlluernadora i magnètica –amb homenatges a Simenon, Leo Malet i Modiano– que juga amb els ressorts de gèneres com el policíac i el d'espies per portar-los més enllà.
Gran Magrana
La cronologia del comissari Polo se'ns narra en sentit contrari al temps natural. Perquè moltes vegades és millor descobrir el personatge ja carregat amb tot el seu bagatge que desconcerta en comportaments i actitud davant dels successos. Encara més en el cas d'un investigador com Polo. Després ja aniran arribant noves obres amb els motius per al particular modus operandi…
1963: un advocat clareja mort en un hotel, a la Gran Granada grisa de l'any de la inundació, i els suïcides li aniran arrabassant a la policia el monopoli de la mort violenta. Si la realitat fos menys real que cinematogràfica, es parlaria del cas dels solters suïcides. Com ho veu des de les ulleres de tretze diòptries el vell comissari Polo, enginyer de telecomunicacions, visionari de la vigilància, profeta de l'espionatge televisual i telefònic? Home de bé, saluda la futura transformació de l'Estat Policia a Societat Policia.
Volent saber-ho tot, sap que a partir de cert límit és millor creure que esbrinar, i indaga en unes morts que de cap manera no poden ser assassinats: el cap de l'Estat i el seu carrusel de jerarques estan a punt de desembarcar a la província inundada. Hi ha dues dones. Hi ha dos amics íntims, pertanyents a allò que el més ocorrent de tots dos anomena el cercle homosexual: el món d'un sol sexe, exclusivament masculí i patriarcal, dels quals dirigeixen la ciutat críptica. Són els anys feliços de l'angloamericanització electrònica i la conquesta soviètic-americana de l'espai, el pinball i el jukebox, l'origen del futur, i els garants de la Llei no dubten a fer servir el crim per salvaguardar l'ordre.
