Els 3 millors llibres de Vicente Molina Foix

Sempre resulta interessant participar de la mutació de l'poeta a escriptor. Per allò de la barreja de llenguatges, de l'traspàs de recursos lírics cap a una prosa sempre necessita d'imatges i símbols des de la bellesa o exuberància de la forma.

Una cosa semblant passa amb els cineastes passats a la narrativa. Woody Allen no és l'únic cas en això d'adaptar a allò novel·lístic imaginaris més propis del guió. Al capdavall, com en tot art, els llindars de qualsevol expressió han de ser sempre difusos. No podia ser altrament en una novel·la que ha d'admetre des d'un format epistolar fins a la més desestructurada de les trames.

En versió espanyola tenim un gran representant de cineasta i escriptor a Vicente Molina Foix. Exercint com a creatiu en multitud de facetes des dels anys 70, Molina Foix és un veterà de les arts escèniques, de les lletres, de la crítica i de l'articulisme.

Com sempre en aquest espai, tirarem més cap a aquestes novel·les que més van agradar a qui subscriu. Es podrà coincidir o no en els gustos. Però sempre es gaudirà de grans històries ...

Top 3 novel·les recomanades de Vicente Molina Foix

el abrecartas

Res més inspirador que el cert per acabar elucubrant sobre el possible i traçant aquestes vies imaginàries que descobreixen ucronies properes sobre el que podia haver estat. També serveix aquest recurs per plantejar futurs o transcursos paral·lels molt més ambiciosos que enganxen des de la rabiosa humanitat dels seus aclamats protagonistes. Una ambiciosa il·lusió feta fingida crònica històrica de primera magnitud.

Aquesta novel·la, guardonada amb el Premi Nacional de Literatura el 2007, s'inicia amb les cartes que un amic d'infància escriu en la segona dècada de segle XX a García Lorca, inspirador llunyà dels seus anhels i els seus somnis.

A partir d'aquest primer episodi d'una correspondència potser mai «corresposta», el lector seguirà el curs d'aquesta esplèndida novel·la-riu subterrània que reflecteix els últims cent anys de la vida espanyola i entrellaça la Història amb les històries privades d'un grup de víctimes , supervivents, vividors, noies «modernes» i «maleïts».

Al costat d'ells es deixen entreveure personalitats rellevants com Lorca, Aleixandre, María Teresa León, Miguel Hernández, Eugenio d'Ors, entre d'altres, figures «a l'ombra» encara que molt reals d'aquesta poderosa simfonia coral, i en la qual l'autor aborda els secrets de la mentida, el desamor, la traïció, les aspiracions satisfetes, els desenganys, els exilis, les passions sexuals.

el abrecartas

El jove sense ànima

La temptació última de tot escriptor de ficció és escriure sobre ell mateix. La memòria és aquest filtre que torna els colors a l'albur de la necessitat, la imaginació o la nostàlgia. Per això un escriptor pot tenir la temptació que la millor novel·la que podria escriure versaria sobre ell mateix.

Però en aquesta ocasió, com moltes altres, l'escriptor busca un alter ego o cedeix només el nom al seu protagonista. A tots dos extrems les ínfules d'immortalitat com una llicència necessària, ja que un es posa a escriure i pateix o gaudeix, segons el cas, de la glòria solitària de l'escriptor.

El lector té a les mans una prodigiosa novel·la de formació amb una particularitat: el seu protagonista porta el mateix nom que l'autor que l'escriu. El jove sense ànima culmina, després d'El obrecartes i El convidat amarg (coescrita amb Luis Cremades), el que Vicente Molina Foix anomena les seves «novel·les documentals», i en ella, com en les dues anteriors, hi ha una meticulosa indagació en la veu narrativa i en la construcció de el personatge protagonista a través d'aquesta veu.

El llibre és el relat d'una triple educació, sentimental, sexual i cultural, i de la cerca de la pròpia identitat, amb un retrat de fons de l'Espanya i l'Europa de les dècades dels cinquanta i els seixanta (amb algun ressò del passat traumàtic del país, com aquest Doctor Desterrat que atén la mare malalta del protagonista).

Per les seves pàgines desfilen ciutats que seran fonamentals en aquesta triple educació: Elx, Madrid, Barcelona, ​​París, Lisboa ..., escenaris de les experiències d'infància, adolescència i joventut evocades. Experiències com els incipients passos sexuals amb la minyona de la casa familiar a la cambra de la planxa; la trobada infantil amb un Camilo José Cela que li signa un llibre a l'joveníssim aspirant a escriptor, a més de donar-li alguns consells; les primeres lectures i les que arribaran després combinant a surrealistes i marxistes, i la passió pel cinema.

Hi ha molt cinema en aquestes pàgines “Godard descobert a París, Marnie la lladre, Fritz Lang…”, però no només pel·lícules, sinó també sales en la foscor del qual el protagonista viurà algunes experiències iniciàtiques… I a través del cinema, de la revista Film Ideal , arribaran trobades fonamentals: amb en Ramon que el convida a Barcelona, ​​presenta a la seva germana Ana María i l'inicia en l'amor homosexual i amb un cercle de joves poetes: Pedro, Guillermo, Leopoldo…

Es forjarà entre ells una amistat fervent, sorgiran amors creuats i no sempre consumats, i els unirà la il·lusió dels creients en el més enllà de l'art. Formaran un grup que, a la seva manera neuròtic, desaforat i tan impertinent com ingenu, tractarà de viure la novel·la romàntica d'un temps ?? els últims anys de la dècada de 1960 ??, unes creences noves i una militància en els diversos fronts en que llavors es lluitava.

Aquesta és la novel·la enlluernadora d'una vida, de moltes cerques i descobriments literaris, cinematogràfics, polítics, amorosos, sexuals…, de grans entusiasmes i algunes decepcions. Una novel·la d'aprenentatge, canvi de valors i paisatges, i també un llibre sobre la intimitat que precedeix l'acte de la ficció.

El jove sense ànima

El convidat amarg

El convidat amarg comença amb l'anunci de la mort d'el pare en una escena de llit del seu fill, i acaba, a el cap de més de tres dècades, el mateix dia de l'any i en la mateixa casa, on l'entrada d'uns lladres fa sortir d'una caixa negra el passat de dos amants.

En el transcurs, no sempre lineal, d'aquest temps iniciat per la trobada d'un escriptor de trenta-cinc anys i un jove estudiant que escriu versos, el llibre es presenta com una novel·la de la memòria, un recompte verídic tractat amb els dispositius de la ficció.

Però també com un assaig narratiu sobre les il·lusions i els ressentiments de l'amor, i com un doble autoretrat amb paisatge, el de l'Espanya canviant dels anys 1980 i amb figures, una rica galeria de persones reals, algunes sobradament conegudes, tractades com personatges o testimonis d'una tragicomèdia de la felicitat, la infidelitat, les cerques personals i l'anhel del que podia ser.

Luis Cremades i Vicente Molina Foix han escrit d'una manera singular però separadament aquest llibre sense precedents. En la llibertat mútua de rememorar per separat, en la importància donada al que van posar per escrit mentre s'estimaven i es traïen, els autors retroben el territori comú de la paraula per mirar-se des del present tractant de recuperar amb nua autenticitat, sense nostàlgia, el que aquests miralls van contenir en el seu dia i han deixat com a pòsit.

I ho han fet, com ells mateixos assenyalen irònicament, seguint el patró de l' «fulletó» en el sentit original de terme: cada capítol, signat en alternança per tots dos, s'escrivia sense previ acord i li arribava a l'altre mantenint la intriga, com en les novel·les de segle XIX.

Amb la diferència que en aquest feuilleton en 64 capítols els dos protagonistes-lectors sabien al final, però no les sorpreses i revelacions que la seva pròpia història els podia oferir. En aquest llibre, que no deixarà indiferent cap lector, assistim a la demostració de la provada mestratge de Molina Foix ia la revelació narrativa d'un poeta, molt de temps en silenci.

El convidat amarg
5 / 5 - (7 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.