La primera meitat del segle XX a Europa registra una extensa plèiade d'autors transcendents com a necessaris cronistes d'un continent sumit a les tenebres de les grans guerres mundials.
Em refereixo als Thomas Mann, George Orwell, O ja a Espanya els Baroja, Unamuno… escriptors tots ells abocats als abismes dels dos grans conflictes amb les seves postguerres, el període d'entreguerres i les tensions esteses durant un temps convuls que més enllà de l'esdevenir sociopolític, va reescriure milions de vides entre ombres.
Robert Musil, Amb similar intenció essencial que els anteriors, sempre entre el existencial carregat de pessimisme recalcitrant propi dels temps, i la recerca del que és humà entre les tenebres de la humanitat, va compondre una bibliografia singular.
No es tracta d'una gran col·lecció d'obres que tot just sobrepassen la desena. I potser precisament en el minso, Musil va concentrar aquesta visió de món sofisticada des del filosòfic, transmutat en novel·la amb una riquesa que converteix les seves trames en intrahistorias amb pes i pòsit, amb connotacions humanístiques des de l'exposició dels seus personatges a aquests extrems que fan sentir la vida com a prova de dolor.
Però més enllà de l'rerefons, les accions de Musil més sempre conviden a el nus suggerent tot esperant el desenllaç sorprenent, com tota novel·la que es preï per a gaudi de lectors àvids d'habitar escenaris tan intensos.
Top 3 novel·les recomanades de Robert Musil
L'home sense atributs
Una obra amb aquesta vitola sempre singular de l'inacabat que acompanya el gran autor abans de sortir definitivament d'escena. Una novel·la que busca, i malgrat el seu final difuminat aconsegueix, aquesta transcendència de l'obra magna, del volum a l'ús de Proust en «A la recerca de el temps perdut».
D'entrada la dedicació, superior a la dècada, per tancar l'obra presenta sense dubtes aquesta voluntat per canalitzar a la bona repòs de el pas de el temps, sense cedir a les primeres impressions. Una cosa que sempre enriqueix el reprendre personatges i els seus matisos. Ulrich és l'anomenat home sense atributs, un oncle fred i lliurat al seu món de nombres i combinacions com a bon matemàtic. La seva paradigmàtica impressió de l'món se li escapa des de l'atracció res matemàtica que sent per Leona i Bonadea.
A l'altre costat, als antípodes d'aquest món estrany entre nombres, admiració i passió feta algoritme, un Arnheim ja si replet d'atributs de el bon home, sabedor de tot, coneixedor per excel·lència de l'món modern en tota la seva dimensió. En el rerefons Europa en ebullició prebèl·lica de 1914, en el punt intermedi els pecats, les vanitats, les ambicions desmesurades i els desitjos puerils d'homes amb o sense atributs.
Sobre l'estupidesa
Un assaig sobre l'estupidesa no hauria de portar més de 100 pàgines en el millor dels casos. Llevat que algú com Musil ens faci voler veure que l'estupidesa és tan nostra com el pàbul que li donem.
Perquè l'estupidesa de la qual reien els alumnes de l'professor Erdmann quan aquest va avisar que això, l'estupidesa, seria l'epicentre de la seva ponència a classe, no és més que la somatització de la serp de la por que s'enrosca des dels nostres prejudicis capaços de desfigurar la realitat, el nostre desconeixement capaç de envalentir fins a la negació de l'discurs de l'altre per pur dany de l'ego.
Ser savi pot ser el mateix que no ser tan estúpid com per a romandre callat, observar abans de parlar, alliberar la nostra ment abans que les nostres tendències encasilladoras anul·lin tota possibilitat de síntesi i aprenentatge. Per això calia parlar per part de Erdmann sobre l'estupidesa. I per so Musil va rescatar tot aquest pensament en un petit llibre que poder recordar parell tractar d'allunyar-nos sempre de la nostra pròpia imbecil·litat.
Les tribulacions de l'estudiant Törless
El fet d'abordar un escenari de joventut i en un àmbit castrense per a més inri, confereix a aquesta novel·la aquesta major proximitat a qualsevol lector disposat a introduir-se al món de Musil.
Törless és un jove soldat enfrontat a les més profundes contradiccions. Perquè alguna cosa en ell licita per despertar aquest orgull ostensible a pit embogit mentre que el costat més infantil té els seus dubtes. Només que el nen, l'adolescent engalat amb uniforme per a la guerra aprèn aviat a frivolitzar sobre la vida i la mort, coses que per ell encara no són res de tan lluny que les divisa.
Però precisament ell, Törless és el més contradictori dels soldats i les seves inquietuds el mouen a rebel·lar-se per moments davant de la por imposada. Perquè la seva intel·ligència naufraga a les llacunes d'aquesta disciplina militar i d'aquesta missió pàtria davant d'enemics per moments quixotescos per a nois joves com ell. Per moments, Törles entén que és tard, que cap dels altres nois està en disposició d'escapar a l'alienació. I emprendre la fugida en solitari no és cosa fàcil. Així que l'evasió només pot ser dins, a l'espai que puguis salvaguardar perquè ningú no l'ocupi per la força des de la teva consciència.
