Els 3 millors llibres de la genial Zoe Valdes

Sempre és envejable la capacitat per transitar amb facilitat entre la narrativa i la poesia, en aquest cas em refereixo a l'autora cubana Zoé Valdés. Si a aquesta màgica compatibilitat creativa li unim aquesta prolífica creativitat estesa entre desenes d'obres, ens hem de rendir a l'evidència de qui frega la virtut de el geni.

És clar que allà on no se sap, no es pot un ficar. Així que obviaré la seva faceta com a poeta i em centraré en el seu esdevenir en els terrenys de la prosa. Encara que, és clar, la tirada per el líric serveix en les trames de Valdés per perfilar una brillantor estètic carregat de simbolisme i de pòsit.

Zoe Valdés aborda des del gènere històric fins a les semblances més personals d'un existencialisme sempre dotat d'un ritme, d'aquesta cosa que comptar amb l'interès de la bona cronista.

Personatges sempre carregats de profundes ferides o de transcendents ànsies vitals en escenaris de l'Havana, de Miami, de Madrid o de qualsevol altre lloc de l'món on desbordar amb aquest humanisme que impregna tota novel·la que pot aspirar a convertir-se en clàssic d'una època o de qualsevol lloc. Una escriptora sobre la qual poder bussejar en una bibliografia tan extensa com àmpliament reconeguda per grans guardons literaris.

Top 3 novel·les recomanades de Zoé Valdés

Et vaig donar la vida sencera

És curiós com Cuba es converteix en mans de molts autors en aquest món a part que avança en paral·lel amb la seva naturalesa de reducte polític d'altres temps.

Escriptors d'un realisme brut com Pedro Juan Gutiérrez, Que encaixa amb aquest esperit de supervivència cubà, o altres com Padura, Encarregats d'aprofitar la particular idiosincràsia de l'illa per oferir un gènere negre a l'recés de l'Carib.

En el cas d'aquesta novel·la de Valdés, amb el protagonisme estel·lar de Cuca, avancem per una història que genera una simfonia entre la ciutat i la dona, entre l'Havana i Cuca.

Totes dues s'enfronten a canvis, a passions capaços de transformar-ho tot, a desenganys i abandonaments. Tirar endavant enmig d'una revolució que s'estendria fins a l'actualitat amb aquesta etiqueta que serveix per a la perpetuació de l'desastre, mai és fàcil.

Per això la llum de l'Havana i la llum de Cuca es descobreixen tènues, esperant la màgia de les nits que se succeeixen sota el frenesí dels boleros, fins a la desesperació interioritzada com un humor tràgic, supervivència davant el no-res, davant de les platges a les que mai arribarà als amants perduts, tan sols les seves ombres a què aferrar a llunes de mel amb gust ranci. Platges a les que tampoc dalt la veritable prosperitat d'una revolució vinguda a menys.

El tot quotidià

L'exili pot ser un lloc on un acaba per ser més que mai d'aquelles arrels arrencades del seu destí. En aquesta novel·la d'ambientació bohèmia s'acaba produint una màgica fusió, entre els personatges més extravagants d'aquest París ple d'aus nocturnes amb ínfules d'artistes amb una comunitat d'exiliats cubans encapçalats per una Yocandra que torna a la capital francesa a la recerca d'aquesta segona oportunitat per ser feliç.

La naturalitat amb què es mouen els personatges satèl·lits que ronden l'univers de Yocandra afavoreixen aquesta mimetització amb les filosofies més socorregudes de supervivència, de recerques de felicitat en passions i submons.

I entre l'humor que pot destil·lar des de la sordidesa acaba llampada el besllum de la infelicitat, de l'enyorança cubana, de la insatisfacció per un règim cubà que sembla es va a perllongar més que les seves pròpies vides. Una estranya i fascinant barreja on vam gaudir d'un existencialisme a peu de carrer, entre el rutinari, des d'aquest viure quotidià que per als que se senten fora de lloc pot semblar el més irreal de l'món.

La dona que plora

Els personatges més mítics tenen sempre aquest costat fosc que no ve a ser una altra cosa que la seva essència com a persona més enllà dels focus, les entrevistes i l'obra.

Ja sé que sóc un escèptic, però certament penso que un biògraf acabarà relatant sempre un 5% de la veritat de qualsevol personatge aborado. Tota aquesta dissertació ve a col·lació d'una d'aquestes obres que despullen des de plànols ben diferents als coneguts.

Dora Maar va ser una artista en la relació amb Picasso, ja fos per causes directes o indirectes (no seré jo qui jutgi) va acabar resultant perduda en el surrealisme que va acabar sent la seva relació i la seva vida.

En aquest llibre sobre Dora, Zoé Valdés ens porta al que va poder ser aquest món brillant en els començaments de Dora a París i de mica en mica encegador al voltant de la seva relació amb Pablo Ruiz Picasso. A la tragèdia que apuntava la vida de Dora, l'autora ens ofereix un drama carregat d'aquesta estranya màgia entre la bohèmia, la passió i la joventut, el interí previ a l'enfosquiment de tot.