La coincidència generacional entre Edgar Allan Poe i el mateix Collins, Suposa també una connexió temàtica que sembla cartografiar un espai creatiu entre els Estats Units i Anglaterra. Des Boston fins a Londres, aquests dos genis de segle XIX van compartir inferns des dels de rescatar històries de el crim, del que pervers de l'ésser humà.
Fet i fet també els dos van acabar per viure més en aquest inframón de la bogeria des d'unes addiccions a l'alcohol o els opiacis. En el cas de Poe seus vicis van tancar la seva ànima després dels mateix murs del seu relat «el cor delator». per Wilkie Collins, bastant més prolífic en el seu bibliografría (També va viure bastants més anys), les drogues van ser un pal·liatiu per a dolències diverses que ho van conduir cap a històries més fantasioses en el seu general repertori del que sinistre.
En definitiva, tots dos van conrear aquest incipient policíac entre les boires del fantàstic i el terrorífic com a conseqüència de la enfosquida psique de tots dos, per les dispars causes ja apuntades. I com que l'etiqueta de el creador maleït apunta sempre més a qui acaba abans amb els seus dies, Poe va acabar per portar-se més glòria dels amants de la terror gòtic o de l'policíac més fosc.
Però, en un exercici de sinceritat, tot i el potent imaginari de Poe, Collins és un narrador de major riquesa, amb més possibilitats lectores. És impossible saber si l'Collins padeciente de les seves malalties i marcat pels seus tractaments poder haver estat un altre tipus d'escriptor. Perquè en ocasions Collins va arribar a assegurar que no recordava com havia escrit alguna de les seves novel·les (El mateix va reconèixer Stephen King en el cas de Carrie. Corrien els vuitanta i la cocaïna era una amiga inseparable). Sigui com sigui, Wilkie Collins té molt a oferir i gairebé mai defrauda.
Top 3 novel·les recomanades de Wilkie Collins
La dama de blanc
Si Becquer s'hagués dedicat en alguna ocasió a la novel·la policíaca, aquesta vindria a ser una obra que s'ajustaria bastant al que podríem esperar d'el geni sevillà.
L'ambientació romàntica però sinistra, una mena de màgia negra que sembla surar en l'ambient com en les llegendes becquerianes. Canviaríem Veruela per la camp anglès i trobaríem en aquesta obra epistolar un efecte molt però que molt semblat amb el que va escriure Becquer a la seva cel·la de el monestir cistercenc aragonès.
Les missives de Walter Hartright ens van guiant per la particular aventura de el personatge cap a un espai misteriós, carregat de fosques intuïcions, de passions i pulsions que mai se sap per on van a trencar.
Hi ha qui parla de la dama de blanc com una dona real. I d'un litigi entre el passional, el policíac i el judicial que acaba desvetllant les misèries de la nostra pròpia concepció del que és just. Però el millor és com la narració ens va sortint a un espai boirós on la màgia, la imaginació i la bogeria juguen al seu gust amb la nostra raó.
La pedra lunar
Abans de que al juliol de 1969 es trepitgés la lluna, la fascinació pel nostre satèl·lit proliferava en mil i una llegendes sobre selenites, influxos còsmics i qualssevol altres hipòtesis. No és que aquesta història tracte sobre un viatge espacial.
Més aviat es tracta d'importar tota aquella màgia del nostre far còsmic per construir una novel·la entre l'aventura, el misteri i el policíac. No hi ha víctimes ni assassins. Només es tracta de descobrir a el lladre que s'ha fet amb una peça sense igual, una pedra lunar en mans de la potentada jove Raquel Verinder.
Les característiques misterioses que envolten la joia transformen aquesta recerca sense caserna de el delinqüent en un major aprofundiment en la personalitat dels protagonistes d'una obra coral. Perquè la pedra lunar té alguna cosa d'espiritual.
Així, vam començar apropant-nos als convidats de Raquel, sondeándolos qual investigadors i acabem traçant les casualitats, els capricis de la destinació i els més inesperats motius que acaben per compartir aspectes primigenis d'un policíac deductiu equilibrant-se amb un punt fantàstic que serveix per a la sorpresa i el virtuosisme d'una obra tan heterogènia com fascinant.
L'hotel encantat
Les novel·les de terror, amb aquest afegit vuitcentista de Collins o de Poe, adquireixen un gust especial per a un lector actual. Es tracta del assaonat malenconiós d'aquests dies de primera modernitat, entre una prístina tecnificació i una obertura progressiva a la globalització.
No sé, potser es tracti d'alguna espècie d'intenció frustada per tornes a aquests dies i aturar el capitalisme més desaforazado actual, les distopies dels escriptors que van arribar després, al segle XX. Potser per això aquesta casa encantada de més por. Els protagonistes es treuen el cap a les ombres del que són, prolongades fins als nostres dies des de les ambicions descontrolades.
Estades plenes de fantasmes recuperats des les pors més ominososo de l'ésser humà. El dubte sobre com poden existir aquests fantasmes sinó és des de la nostra pròpia bogeria. En aquells dies el món encara podia creure en Déu o en fantasmes, en paradisos per trobar a la Terra ..., però el pitjor era la certesa que nosaltres, els propis humans, érem els pitjors enemics, capaços de el pitjor engany, de despertar els pitjors fantasmes, simplement per frustració i odi.
