Quan llegeixo a un autor amb el qual comparteixo escenaris comuns per qüestió de generació, i sobretot pel que fa a referents culturals i temàtics, la lectura arriba un altre nivell. De la sintonia general s'estenen a la lectura aromes més intensos des dels pòsits d'un imaginari creuat en aquest gresol de l'època coincident.
Em passa amb Mikel Santiago o amb Paul Pen. Per citar dos notoris autors actuals del nostre panorama narratiu ibèric. I també passa una cosa semblant amb un ibón Martín que, en el seu vessant de novel·lista, es mostra entestat a convertir verds prats envoltats de boscos o costes d'Euskadi enfrontades a l'coratjós Cantàbric, en espais inquietants lliurats a les fosques trames.
Novel·les negres plenes de suspens, Carregades de gran tensió, fins i tot alguns tocs esotèrics quan s'escau. Un gran autor que ja compon una bibliografia molt interessant.
Top 3 novel·les recomanades de Ibón Martín
L'hora de la gavines
Tindran el seu què per a qui els agradi. Però la veritat és que les gavines, amb els seus gralls desafinats i els seus vols acechantes, com de petits voltors de la mar, mai m'han entrat per l'ull dret. Serà que sóc de secà ...
La idea potser sigui aquesta, evocar una mica el inquietant d'uns ocells al Hitchcock per transmetre una inquietant sensació d'amenaça incerta, de por i suspens en una trama policíaca embastada amb precisió quirúrjica.
Tenim la sort de gaudir d'una gran plèiade d'escriptors de suspens que alternen les seves històries per ocupar les nostres tauletes de nit amb noves i grans novel·les. Podrien ser des Dolores Redondo fins Victor de l'Arbre i per suposat un ibón Martín ja assentat en aquesta maduresa narrativa que també arriba amb els quaranta i tants.
Una consolidació assolida després de forjar-entre dispars gèneres per trobar un híbrid entre el seu gust per la paisatgístic i la introspecció que pot néixer de l'observació d'un capritxós i fosc mar Cantàbric, capaç de desentranyar profundes històries de fons abissals no només oceànics sinó humans.
Perquè en el suspens o thriller actual els lectors busquen sempre més, anhelen pels motius de l'malament, per les raons perquè la visió de món es faci fosc des de les ments capaços de l'animadversió com a fonament vital.
El tel·lúric un cop més adquireix aquest protagonisme que ho impregna tot, dede el fred aroma costaner que gela la sang fins al deixi de salnitre que satura els corrents d'aire fins esclafir com pessics sobre la nostra pell.
Les gavines sobrevolen inquietes la ciutat marinera d'Hondarribia, que s'ha vestit amb les seves millors gales per celebrar un dia especial. Els seus esgarips competeixen amb els alegres sons que inunden els carrers, on els veïns es preparen per gaudir de la festa aliens a la terrible amenaça que plana sobre ells.
A la meitat de la desfilada es deslliga l'horror. Una punyalada salvatge i precisa rega amb sang el fred terra de pedra. Una dona ha mort assassinada. I no serà l'última. La suboficial Ane Cisteller i la seva unitat especial hauran de donar caça a un assassí ferotge i implacable, capaç d'ocultar-a la vista de tot un poble.
L'hora de les gavines és un novel · la de suspens sinuós, magnètic i impecable que ens enfronta el pitjor dels enemics: l'odi visceral que batega amagat en tots nosaltres.
La dansa de les tulipes
En l'excel·lent virtut d'unir tensió i profunditat en una mateixa trama, Ibón Martín apunta Víctor de l'Arbre, Capaços tots dos de pinzellar seus personatges amb uns trets que atrapen des de la seva profunditat psicològica. Perquè bé està plantejar-se un thriller amb la suficient força com el que se'ns presenta en aquesta novel·la.
Però si a més de el cas en qüestió de l'criminal de torn, entestat a la posteritat d'una obra recurrent de la qual tots parlen i que aconsegueix aturar el temps en el fascinant espai de la ria d'Urdaibai, s'aconsegueix també aquesta irrupció de personatges com grans rèpliques que ho sacsegen tot per les profundes tribulacions fetes descripcions amb tints existencialistes, s'acaba gaudint d'una història amb un gran cabal per qualsevol dels seus vessants.
El pas d'una capítol a un altre suposa aquest anhel constant per reprendre alguns dels variats escenaris pels que tot es mou al voltant de el crim, a el mal, a aquesta sensació que el profundament bell pot tornar abominable. I en aquestes, en aquesta capacitat per transformar idees polaritzades, aquesta història ens guanya per complet, a cada instant, amb una força del que tel·lúric on arragia el millor i el pitjor de l'ànima humana.
El lladre de cares
Com a tercer lliurament de la sèrie Ane Cestero, i després de «La dansa de les tulipes» i «L'hora de les gavines», arriba aquest tancament de trilogia, que segurament apuntarà a cotes més grans atesa l'excepcional acollida dels lectors.
Per a la il·lustre ocasió de la trilogia indicada, Ibón ens porta fins a un espai màgic ja des que ancestralment es realitzaven ritus pagans, de tradició cèltica, finalment guanyats per a la causa de la cristiandat amb la construcció de l'ermita que així ho testifica.
Però la màgia en queda. I com tot el profà que finalment s'acaba apropant al més fosc, la deriva de l'antiquíssima tradició cobra en aquesta ocasió tints negres, sinistres. Des de la cova de Sandaili, oberta sobre el barranc de Jaturabe, remotes veus reclamen nova sang, vida i mort.
A la humil ermita excavada a la roca, ha aparegut el cos mutilat d'una dona assassinada mentre practicava un antic ritu de fertilitat. El seu tors ha estat obert i buidat i les mans han estat col·locades a banda i banda del seu abdomen en actitud de lliurament. L'escena reprodueix, amb macabra exactitud, les figures dels apòstols que Oteiza va esculpir a la façana de la basílica d'Arantzazu. Les proves assenyalen que algú va fer una còpia de la cara en el moment de la seva mort.
Un perillós assassí ritual ha nascut a recer de les verdes muntanyes que guarden des de temps immemorials els mites i les llegendes dels bascos. Un enclavament aïllat, modelat per l'aigua que ha deixat les cicatrius en forma de congostos majestuosos i profundes coves. Ane Cestero i la Unitat d'Homicidis d'Impacte emprendran un viatge a les entranyes de la terra on s'amaga el més fosc de l'ànima humana.
Altres llibres recomanats d´Ibón Martín…
El far de el silenci
Amb aquesta novel·la es va iniciar la saga que va precipitar a l'autor a aquest reconeixement de l'puixant autor d'un gènere negre sempre àvid de noves plomes. La passió de l'autor per aquesta escenografia captada pel viatger després d'una intensa jornada de camí arriba en aquesta història una dimensió especial.
Perquè Ibon aconsegueix que la ja de per si imponent imatge d'un far solitari exposat a la mar, com a símbol del que és humà que pretén controlar un impossible oceà, adquireixi aquest tint de la por a la solitud, de la sotjador proximitat de la bogeria o de les ombres.
Entre aquestes ombres trobem a una Leire que desafortunadament s'enfronta a interrogatoris desquiciantes quan informa el cadàver de la dona que es troba als peus de el far.
El temps avança en contra si vol evidenciar que res té a veure ella amb aquest cadàver sobre la investigació forense es revelen detalls que enllacen amb el vell mite de l'sacamantecas en el supòsit del acompliment criminal, perdut en la nit dels temps i de les llegendes , se li associaven víctimes femenines i nens.
Tractant de abstreure de la terror que pot suposar enfrontar-se a una ment capaç de tal deliri criminal, Leire anirà lligant caps fins apuntar a fonaments més mundans sobre els quals l'assassí s'assenta el seu modus operandi, i així afloressin secrets i interessos soterrats que poden fer de qualsevol dels protagonistes un assassí en potència.
La fàbrica de les ombres
Podia haver triat la tercera part de la saga: «L'últim akelarre». Però ja que les dues novel·les ofereixen una mateixa intensitat, prefereixo apropar-te una mica més a la primera rèplica perquè siguis tu finalment qui decideixi si acostar-se a la lectura d'aquest desenllaç.
Estic segur que acabaràs fent-ho. Perquè en aquesta segona part de nou Leire capitalitza una investigació per a la qual ja és reclamada pel seu acompliment a contrarellotge en el cas de el far.
Si a la primera part aquest factor al voltant dels secrets, els silencis i una sibil·lina sensació de perill imminent es converteixen en un dels grans contrapesos de la història, en aquest cas encara s'incrementa aquesta tensió sostinguda entre l'inquietant misteri. Per això l'autor tira de la seva particular artifici, d'aquest engany que guia a l'lector pel solitari escenari d'un petit poble navarrès.La sensació concentrada d'aquesta por tan pròxim de les comunitats tancades, complementat amb l'ambient boirós, entre plugim, cels grisos i boscos amb ressons mil·lenaris, fan de la investigació de l'aparent suïcidi d'una jove a Orbaizeta un mosaic impressionista. I així la trama ens té atrapats en la sensació d'asfíxia agorafóbica; amb la por com un corrent que llisca per cada pàgina; entre els arcs de la fàbrica abandonada, gairebé consumida per la seva selvàtic entorn, des els nervis penjava el cos de la jove penjada.
