Els 3 millors llibres de Guillermo Arriaga

L'herència de l' Juan Rulfo més obstinat en la crònica de l'estranyament, combinant realisme cru i guspires de fantasia metafòrica troba en Guillem Arriaga aquesta mena de continuació de qualsevol escola que es tendeix a associar per a cada país. I això que l'escola mexicana té tantes possibles ramificacions com grans autors passats i presents.

Només que en el cas d'Arriaga l'obra es diversifica i l'escenari canvia el focus des de l'àmbit rural cap a l'urbà, agilitzant les trames amb més diàlegs i tensionant més les trames amb vivències al límit. I, no obstant, aquest Rulfo que xiuxiuejava els seus relats del Pla a Llamas segueix aquí, a la recambra de la consciència d'Arriaga. Potser dibuixant allò existencial amb uns deixos de boirosa fantasia que no fa sinó fer-nos sentir més encara l'efecte de la crua lleugeresa que regeix la vida.

Després tenim el vessant cinematogràfica, el salt de Guillermo Arriaga a un món de el guió que li ha reportat grans èxits estesos a el setè art versió asteca, si em permet la sinècdoque.

Més que res perquè la caracterització netament mexicana en forma i fons, en una filmografia que pivota al voltant de la "Trilogia de la mort", serveix com brillant reflex sociològic d'un univers de la capital de l'Mèxic modern.

Però el fascinant d'Arriaga és aquesta dualitat, la compatibilitat, l'encaix entre el cinematogràfic i el literari. I és que si els seus pelis resulten magnètiques, les seves novel·les completen una visió de la seva obra molt més profunda i intensa des de la màgica capacitat de la lectura per abordar mons més complexos empastats amb la nostra imaginació.

Top 3 novel·les recomanades de Guillermo Arriaga

Estranyes

El món fa segles que no avança per obra i gràcia de la classe política, no almenys tal com es concep ara, tan allunyat dels primers senats i àgores del naixent occident… Tot avança per les avantguardes des de la creativitat, ja sigui ciència o art, literatura, ètica o qualsevol altra activitat diferencial del que és humà. Només que l'avenç de vegades suposa enfrontament davant del que és reaccionari.

Personatges com William ens submergeixen de ple en aquest altre despertar social que comporta extremisme per contrarestar forces centrípetes que finalment anul·len cap al seu embornal. L'avantguarda com un atreviment gairebé màgic, com Dorian Gray, assumint tots els riscos que una nova creença comporti.

Anglaterra, 1781. William Burton, un jove noble, afronta una trobada la intensitat de la qual marcarà i canviarà la seva vida. Resolt, s'embarca en una aventura on coneixerà els genis de l'època, dels quals absorbirà tots els coneixements i les experiències que posen al seu abast per encarar situacions extremes.

L'amistat, l'amor i la determinació seran els seus aliats per enfrontar-se a un món bizarro i cruel, en què es posarà a prova el seu caràcter i haurà de demostrar si té el tremp per convertir-se en qui vol ser o lamentarà per sempre la seva manca de valentia .

Estranyes recorre el fascinant enlairament de la ciència al segle XVIII i la seva pugna amb postures religioses i aristocràtiques. Al cor d'aquesta novel·la habita una profunda reflexió sobre la insondable condició humana i treu el cap amb empatia al món del que és diferent i anòmal, en una desfilada de personatges entranyables i amb vides al límit.

Arriaga fa un gir en la seva narrativa amb aquesta magistral novel·la, la ferocitat de la qual condueix el lector al vertigen ia confrontar-se amb ell mateix en les seves pors, penes i prejudicis més íntims.

Salvar el foc

L'ànima és l'espurna capaç de despertar l'incendi. Perquè més enllà de la consciència trobem els elements primaris dels que estem fets. I sí, som gran part d'aigua en el material. 

Però el foc és l´altra part que ens dóna vida i ens consumeix des de l´oxigen que respirem. Potser és que Josep sàpiga d'aquell foc que habita el buit de l'ànima i es lliuri sense miraments als reclams, per bé o per mal…

Res millor que el destí entossudit per part seva a provocar la trobada amb Marina, ubicada a l'altra banda de l'espectre vital, on es desconeix de focs enterrats amb la sorra de la rutina i l'assumpció del que és convencional. Però és clar, el foc té els seus riscos, el perill de perdre la raó en lliurar-se al foc que tot ho devora, on es cremen vanitats i desitjos, somnis i culpes, purificant l'ànima sense tenir en compte l'incendi provocat al voltant. La trama s'enriqueix amb la visió multifocal. 

Tot el que passa se situa en el centre d'un univers presentat des de diversos personatges observadors potser a el principi però envoltats finalment per l'incendi. Amb aquest component ja inherent a l'autor de relat crític del social, Salvar el foc ens enllaça a tomba oberta als desajustos més perversos del nostre món actual amb una història original cap al convenciment l'impossible com a única forma per sintetitzar el necessari des de la violència, l'amor, la descoberta i l'alliberament de les pors.

el salvatge

La veritat és que hi ha un component d'innovació a Guillermo Arriaga. I molts són els que l'evidencien des del que és formal, en la tècnica narrativa. Però potser l'apreciació del que és innovador també sigui qüestió del transgressor de les trames d'Arriaga, del component de vinculació del que és literari amb el conductista, amb l'anàlisi de les motivacions sondejades de manera magistral per Arriaga, com si visqués a els seus personatges al límit i pogués traçar els motius més profunds. 

Una àrdua tasca alleugerida des de les intervencions dels seus propis personatges, de vegades col·loquials, sempre trepidants, esquinçadores de vida. En aquesta potència narrativa, un personatge com Juan Guillermo, abandonat al seu infortuni de l'orfandat en un món monstruós, es converteix en un personatge hamletià, al turment abans de l'edat natural del turment. i semblant balcó cap a l'abisme serveix per a una trama enfocada cap a la venjança com a única forma de supervivència, com a única finalitat possible. 

Amb un punt desconcertant però que al final descarrega la trama i va traçant aquesta estranya línia paral·lela entre existències que no es podrien entrellaçar mai, la irrupció d'Amaruq resulta captivadora. Amaruq apareix pràcticament perdut entre Canadà i Alaska a la recerca del llop que anhela caçar com si fos l'última cosa que hagués de fer a la seva vida. La fusió de totes dues històries sona a ressons dels dos mons, de referències oníriques d'un cas sobre l'altre. Però fet i fet, màgicament, acaben sent els mateixos.

Altres llibres recomanats de Guillermo Arriaga…

El búfal de la nit

La història més intimista d'Arriaga. Perquè la trama aprofundeix en els universos interiors dels protagonistes de el triangle existencial. 

Gregorio, Manuel i Tania van component una història tràgica que apunta al reclam de la vida i l'amor malgrat tot, però que al final acaba rebent amb dolor psicològic lacerant l'esquitxat de la bogeria. Perquè l'amistat mai no casa bé amb les passions compartides. 

I, tanmateix, el que és inevitable ho és perquè sí, sense al·legació possible. Des que l'ésser humà va trobar a la ficció una llera inigualable per compassar emocions i cerques essencials, l'amor i la mort es van convertir en els oposats de qualsevol narració. 

Arriaga ha sabut oferir-nos una nova lectura a la mateixa frontera que separa el goig etern de l'amor i el dolor insuportable de el desamor que condueix a la bogeria amb la teatralitat de les històries clàssiques o amb la inquietant proximitat d'una narració actual com aquesta.