Els 3 millors llibres de Félix de Azúa

Entre les il·lustres posaderes que ocupen seient a la Reial Acadèmia Espanyola, Javier Marías, Arturo Pérez Reverte, Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo y Félix de Azúa són, al meu parer, els que millor rendeixen culte a la llengua a través de la seva llera més popular i necessària: la novel·la.

Perquè tot això de la llengua, allò de la seva neteja, la fixada i la conseqüent esplendor està molt bé per regir des dels emmarcats dels despatxos de torn. Però la qüestió és prodigar-se amb l'exemple i batre's al dol de l'acostament al llenguatge comú des d'una cosa tan aparentment innocent com les obres de ficció.

Més que res perquè fet i fet la novel·la no té cap innocència i acaba per ser la més poderosa de les armes cap a aquest manteniment i «fixat» del coneixement comú de les coses, de l'anomenat més apropiat per seguir parlant tots del mateix.

Així que ben adquirida la missió de la difusió de la llengua sobretot als escriptors de novel·les que arriben a tots els públics. I si a més d'escriptors són acadèmics ia més escriuen tan sòbriament bé com Félix de Azúa, doncs mel sobre hojuelas.

Top 3 novel·les recomanades de Félix de Azúa

Idiotes i humiliats

Un dels volums necessaris de la literatura en espanyol. Una extensa obra que novel·la sobre la idiosincràsia espanyola, que ficciona sobre les crues nocions d'un país malenconiós del segle XX. Una nació varada a la riba de la dictadura, enyorant de velles glòries impossibles i cansada de si mateixa la transició de la qual va ser més rellevant des de l'escenari sociològic que des de l'àmbit polític.

Un llibre que recull les dues novel·les més corrosives, indispensables i celebrades sobre la joventut que va travessar la Transició. El protagonista de la primera és un idiota del segle XX, escriu l?autor. Víctima de la insensatesa de la segona postguerra europea, el nostre personatge, en Història d'un idiota explicada per ell mateix, s'entesta en una investigació de la felicitat, que el condueix a la ruïna.

Aquest llibre hauria de ser adoptat per tots els instituts de segon ensenyament com a manual de supervivència; no evita la idiotesa, però ajuda a prevenir-la. Un llibre d'«una terrible insolència», tal com es va escriure a Le Canard enchaîné, experts en insolències.

A Diario d'un home humiliat, el protagonista enyora cert món perdut, on en lloc de pensar només es vivia. Envoltat per una banalitat d'ordre zoològic, comprèn que la seva ha de ser una altra: una banalitat guerrera. Per això se submergeix a les zones humides, es fa amb l'hampa i acaba buscant un final sobtat.

Desgraciadament, en aquell instant apareix un animal. I quin animal! Durant nou mesos gestatoris, l'home humiliat anota al seu Diari homenatges als Grans Homes d'Antany i reflexions (tan agudes com llunàtiques) sobre assumptes urgents com les conseqüències letals de la lectura, les belles arts i la intel·ligència.

Idiotes i humiliats

tercer acte

Tant de bo el tercer acte de la Història d'Espanya fos una resolució senzilla després d'un inici natural disforme i un nus ple de clarobscurs. Però els grans actes finals poden apuntar aquest final obert que torna a plantejar més i més reptes, com en un bucle narratiu que en essència és la història de l'ésser humà.

El millor llavors és apuntar a les intrahistòries per quedar-se amb allò essencial en un esdevenir tan cíclic com monòton. Només en el pas de les persones es descobreix la brillantor del que s'ha viscut. I tota novel·la d'inspiració històrica ha d'apuntar, en la seva major intenció transcendent, en quedar-se amb el gest i el detall que per moments sembla capaç de canviar-ho tot.

Aquesta novel·la és un retrat generacional brillant i implacable que segueix un grup d'amics en la seva peripècia vital per la Catalunya franquista, la dissidència francesa, la modernització d'Espanya i el declivi físic i mental de tots i cadascun dels seus membres.

Un viatge resumit a través d'imatges fugaces i saturat d'estimulants lisèrgics, tertúlies parisenques, tavernes barcelonines, viatges empordanesos, cors eslaus, visites a Jünger… tot assaonat amb la mirada lúcida i l'humor característic d'un escriptor imprescindible per entendre tota una generació intel·lectuals i literats.

La filosofia, la mort, la paternitat, la frivolitat i la bogeria són només alguns dels temes d'una novel·la que, en cert sentit, tanca un cicle a l'obra del seu autor.

tercer acte

La invenció de Caín

Encara que no és pròpiament una novel·la, com sol passar amb tots els llibres de viatge el resultat acaba sent un acostament ficcionat des de la perspectiva del viatger.

El repòs i assossec del viatger que observa és com la primera matèria que pren l'escriptor al bloc de notes. I així, la literatura acaba brotant a l'obra final, amb aquest punt de seducció perquè l'acompanyem a un lloc o altre i descobrim aromes, cultures i racons fascinants.

Aquest llibre recull -ara en una nova edició corregida i augmentada- els escrits de Félix de Azúa sobre la ciutat, un compendi de cròniques de viatge, reflexions, observacions, panoràmiques i interiors que conforma una lúcida i bella meditació sobre aquest espai petri que al llarg de la història s'ha convertit en l'única llar de l'home.

En aquestes pàgines, sempre amb intel·ligència i humor, Azúa viatja a Venècia, Munic, Berlín, Hamburg, Basilea, Madrid o Sevilla, examina ciutadans, polítics i turistes, descobreix racons oblidats, reviu carrers desapareguts i, sobretot, segueix mantenint un diàleg tens amb la literatura i les arts com a màxima expressió del que és humà al si de l'urbs.

La invenció de Caín
5 / 5 - (15 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.