Després de la presentació del seu llibre Cases i tombes, Bernardo Atxaga va anunciar que deixava la novel·la. Com si pogués fer-ho ...
Estic segur que aviat arribaran més llibres. I potser a algun li canviï el nom davant la sorpresa de descobrir-se un cop més abundant en els escenaris de la ficció. Perquè el que un és capaç de crear, només d'un pot ser. Però sens dubte seguirà sent una narració en forma de novel·la que tornarà a assaltar-amb aquesta rabiosa proximitat d'aquest Hemingway basc.
M'atreveixo a assegurar-ho perquè en la meva humil dedicació a això d'explicar històries, la satisfacció de considerar-te pare i creador de nous mons, per petits, grans, irrellevants o transcendents que siguin, n crec que pugui condemnar amb una eventual fermesa de voluntat.
I aixÃ, podrem seguir gaudint d'unes trames enfilades per casualitat en dispars escenaris històrics. I dic per casualitat perquè la poderosa força que Bernardo Atxaga concedeix als seus personatges fa irrellevant el temporal, convertint les seves històries en eterns relats d'uns protagonistes fets sobretot à nimes amb l'excel·lència de la hilazón de dià legs, reflexions i descripcions empastades amb aquesta lÃrica malenconiosa de la fugacitat de l'existència.
Top 3 novel·les recomanades de Bernardo Atxaga
Cases i tombes
Potser es degui a la intensitat de la trama, a aquest desgast i buit que succeeix a la paraula fi. AixÃ, l'escriptor Bernardo Atxaga assegura que aquesta serà la seva última novel·la, fins que recuperi l'alè, com ens passa a la resta de lectors que acabem les 424 apassionants pà gines d'aquesta trama.
Viajamos hasta Ugarte para pivotar en torno a su pequeño universo en dos escenarios a ambos lados de la dictadura de Franco. En cierta forma es lo mismo antes o después son tiempos convulsos porque la figura del dictador o su sombra, parecen ser la misma cosa.
En los mundos dictados grises desde el poder, las pequeñas intrahistorias adquieren el brillo diamantino entre el carbón. Eliseo, Donato, Celso y Caloco se convierten en los pequeños inocentes con los que atravesamos ese mundo gris también salpicado desde las bocaminas donde los hombres de Ugarte se dejan el alma por un salario.
Amb ells fem aquesta transició de la dècada dels setanta als vuitanta i més enllà fins a l'actualitat. La traçabilitat de les seves vides esquitxades de tragèdia, amistat, rebel·lia, esperança i mort es compon una d'aquestes aventures insuperables per qualsevol fantasia. Perquè no hi ha major fantasia de viure, somiar, recordar i tenir el do per escriure-ho.
Obabakoak
El gran èxit internacional de Bernardo Atxaga. Una d'aquestes novel·les en què els dots de l'autor s'alineen a més amb les muses per acabar l'obra rodona. Perquè si ho d'Atxaga és oferir sempre una rica composició polifònica, en aquest cas la virtut i l'interès essencial com a narrador va aconseguir aquest nivell de nou món plasmat en els fulls d'una novel·la.
Tal com passa amb Macondo, O fins i tot amb Castle Rock, cuando un escritor es capaz de generar vida abosolutamente visible, casi tangible, cargada de aromas y sensaciones que incluso transmiten como literatura hecha tacto, se puede decir que Bernardo Atxaga llega ese olimpo de los escritores creadores de nuevos mundos imperecederos.
Obaba es un lugar muy especial por el que habitamos entre sus habitantes perpetuos o de paso, cohabitando con sus inquietudes y formando parte de sus decisiones desde sus culpas, penas, dolores o pasiones inconfesables.
I aquesta forma de conèixer sobre el detall dels personatges va conformant el teixit de l'existència en comunitat, de les notes dispars de la vida dins i fora de cada casa, de les veritats i mentides que fan el tot de la realitat. Mà gia en forma de literatura que llisca d'à nima en à nima com a matèria de la mateixa vida en essència.
El fill de l'acordionista
En molts moments de la lectura de les novel·les de Bernardo Atxaga llisca aquesta impressió de malenconia, com un Milà kundera decidit a començar a narrar amb més empenta les seves brillants reflexions literà ries.
Es indudable que el tiempo, como tema, que el paso de los dÃas como argumento siempre despierta la añoranza como compás ineludible. La cuestión es cómo Atxaga aborda lo esencial del mundo subjetivo que cada cual construye desde ese dinamismo de la trama arrebatadora, de la vida hecha aventura por la contingencia que sea, venga más o menos favorable o desfavorable.
En ese equilibrio que seguramente sirva al autor para abordar libros de muchos otros géneros como la literatura infantil o juvenil en otras ocasiones, reside el gusto lector por la plena sintonÃa con lo vivido por cada cual o por lo que se intuye que tocará vivir.
Porque en el Ãnterin de cada vida pueden ocurrir miles de cosas, incluso guerras y exilios con los que padecer como lectores. Eso forma parte de la aventura que contaremos, pero lo esencial para bien o para mal es que en el mejor de los casos, nos tocará contar cómo hemos llegado hasta las estribaciones del final, ya sea a los hijos, a los nietos o a nosotros mismos.
