De la mateixa manera que presentar als àrbitres de futbol amb dos cognoms dóna un no sé què d'autoritat, el gènere negre espanyol sembla recuperar usos i costums ancestrals. Perquè igual que antany van ser Manuel Vazquez Montalban o Francisco González Ledesma, Ens topem ara amb nous grans referents de doble cognom com Juan Gómez Jurado, César Pérez Gellida y Àngel Gil Cheza.
Potser es tracta d'un acte de reverència amb aquells altres que sondegen primer el gènere policíac més fosc, amb els seus escenaris incipients del criminal ibèric; o amb els seus puixants i intricats misteris rescatats des dels abismes de l'ànima. O sense més, potser el que és comú del primer cognom requereixi d'un reforç diferenciador en el segon.
És clar que molts altres grans autors actuals de l'híbrid que ja és el thriller policíac com Javier Castillo, Dolores Redondo no tiren d'aquest recurs.
La qüestió és que avui estem aquí per endinsar-nos en el imaginari, l'escenografia i l'argumentari d'un Àngel Gil Cheza que no para de créixer i de guanyar adeptes amb les seves novel·les que evoquen el sinistre més que plantejar-ho, amb esgarrifosa elegància, navegant pels oceans de el mal amb aparença de odissea actual.
Top 3 llibres recomanats d'Ángel Gil Cheza
Tardor lluny de el niu
Hi havia un punt de major foscor en les novel·les inicials de l'gènere negre. Em ve a cabells haver citat abans a Vázquez Montalbán o González Ledesma per recuperar aquesta aroma a crua derrota dels herois clàssics o dels policies bons enfront d'un món esquitxat sempre per corrupció i interessos.
En aquesta ocasió, per a aquesta novel·la, no es tracta del mateix sinó d'una evolució a pitjor, com passa amb tot el que és dolent. Potser es tracta d'això, que a mesura que més involucionem com a societat, més ens empenyem a disfressar-nos de filantrops carregats de bones intencions i normes ad hoc de les quals finalment només treuen profit els de sempre. Sota el crim com la pitjor conseqüència de qualsevol deriva egoista, interessada o psicopàtica de l'ésser humà, sempre resulta magnètic descobrir les causes que ens uneixen en allò essencialment humà lliurat a pors, culpes i altres ofrenes a allò macabre.
El destí uneix Ivet, policia que es veu embrancada en diversos homicidis connectats des del casual-temporal fins potser l'essencial, amb Edgar, un periodista entestat en la dignitat del seu ofici quan la inèrcia i el vertigen empenyen cap al contrari. A l'altra banda de tots dos, un tosc criminal entestat a aparentar la delicadesa d'un gran assassí. Tot pot ser en aquest cas, des dels deutes de sang fins a l'adversitat tornada bogeria. La contingència ubica Ivet i Edgar enmig de l'ull de l'huracà, on tot s'observa amb la tranquil·litat i el silenci previ a la fatalitat més completa.
L'home que arreglava les bicicletes
Un títol amb reminiscències al cas. Tot un encert per la deliciosa combinació que se'ns presenta en aquesta trama. Perquè Gil Cheza ha sabut fer barreja perfecta cap a l'agredolç, amb la qual tragicòmic en el seu sentit més precís d'ambivalència.
És clar que el protagonista d?aquesta trama és l?absent, el finat. I en la composició pòstuma, en el llegat, l'autor ha sabut sintonitzar amb un estrany anhel d'immortalitat de cadascun de nosaltres. El que estimem a cada moment de la nostra vida, els escenaris de termini vençut que alguna vegada visitem entre somnis o desvaris. Les persones que alguna vegada potser es recordin de nosaltres encara…
Va ser bonic mentre va durar, com s'endevina en diferents moments de la novel·la, però no es tracta de considerar que el bonic hagi de ser-ho forçosament sempre perquè l'important és que ho va ser en la seva fugacitat perquè mai deixi de ser-ho. La qüestió és que aquí hi ha les tres dones de la vida del protagonista. Elles són els tres grans amors. Amb una es va eternitzar en la segona, la seva filla. I amb l'altra simplement gaudir d'aquesta bellesa del que fugaç. Potser es tracti que ell pensava poder albirar l'escena de la retrobada.
La cosa és que sense un llegat prou atractiu per a totes elles, la coincidència mai s'hauria produït. Així que el pla queda ben perfilat perquè no hi hagi sentència. Des d'aquest moment tot l'amor d'un home que ja no està conviu a la mateixa casa amb vistes a la mar, allà on l'home amb més paciència de l'món arreglava les bicicletes perquè mai detinguessin més la cadència del seu pedaleig.
Peix a l'herba
Endinsar-se en el gènere negre i atrevir-se a recompondre o reestructurar tal com va fer Joël Dicker en el seu enlairament mundial com bestseller.
Això és una mica el que es descobreix en aquesta novel·la que combina focus diversos cap a la psicodèlia d'un lector atrapat entre cops de geni. Perquè el passat també és un ganxo en aquesta trama, sens dubte. Però l'important és com aquest mal sense resoldre d'un temps remot ens condueix per una Vila-real actual fascinant, erigida misteriosament sobre les seves profundes coves a les que semblen aparcar-les ànimes, la culpes i penes per uns vells crims mobles fets ressons que reverberen per les galeries entre d'altres mites i llegendes d'aquest submón negre que contrasta amb la llum càlida de la Mediterrània.
Miquel Ortells i Ainara Arza, units per aquestes casualitats que acaben sent ineludibles fils de la destinació. Des de la investigació de la mort de les joves de les que ja gairebé ningú vol recordar, fins a l'escriptura d'una novel·la pendent passant pels avatars d'un futbol femení. Tots aquests focus dispars que l'autor maneja i mou enredant el lector, presentant-dispars ramificacions que, però, van arrelant en unes mateixes idees, en nocions elementals sobre la vida, la mort i l'amor.
